stardate: la casa del silenci

l’assaig:

la maria llença el violí
la teresa troba el violí

la maria troba el karl

el karl dirigeix la teresa i l’anna

el mark dirigeix l’anna i la teresa

la teresa ensenya a l’anna

el karl ensenya a la maria

el karl toca el violí

el mark toca el violoncel

el violoncel és el pare del violí

el karl és el pare del mark

l’anna no té ànima

la teresa té massa ànima

l’anna: coberta d’or i sense amor

la teresa: coberta d’amor i sense or

el concert

...

un llibre de blanca busquets sobre descobriments que causen canvis a les vides, que determinen les vides. unes vides que passen entre barcelona i berlín.

... jo no sabia si havia d’estimar-lo i enyorar-lo o si l’havia d’odiar pel que havia fet. Era una sensació d’incertesa, de no tenir clar res de res, de no saber on era la veritat i on la mentida.

... sempre fa por encarar-se al desconegut, encara que sigui sinònim de llibertat.

A dintre meu, hi havia una veu estripada, sorgida d’un forat sense fons, una veu que cridava, i jo què, i per què no em deies ni hola quan venies, i per què no em feies ni un sol petó, i per què no permeties que jo sabés qui era el meu pare. La veu continuava cridant, però només per dintre, jo no vaig dir res de tot això en veu alta. A canvi, sí que vaig dir el que sabia que li faria mal, i ho vaig fer amb una cullerada de pastís a la boca, i jo no sabia quin d’aquells homes era el meu pare, ves, de tu, ni me’n recordava.

Vaig mirar-me la meva ànima estesa allà, en la capa superior del medi líquid que aguantava amb tota la tranquil·litat els nenúfars. La vaig veure, la meva ànima, ila vaig anar veient cada dia, fins que va desaparèixer. Amb el sol, es devia evaporar. I jo vaig pensar que poser com l’aigua, cauria en forma de pluja en un altre riu o en un llac o al mar. D’ençà d’aleshores la busco de riu en riu, d’estany en estany o a la vora del mar, i quan m’hi acosto, em sembla que la sento com remuga i com es queixa. Però ella només es deixa sentir i no es deixa agafar.

... la música de veritat s’ha de buscar al fons de tot.

... a dintre de la música un es podia abstreure de tot el que passava a fora,

... les persones que volem abraçar, un dia o altre se’ns escapen,

... vostè hi ha de posar més dits i deixar l’ànima una mica de banda,

... veia l’estany d’aigües immòbils que retenia la meva ànima i la rentindria per sempre.

Tinc trossos d’ànima per tot arreu, és curiós com pot arribar a fraccionar-se una cosa tan intangible. Però no es deixen agafar, aquests trossos, ja ho intento, ja, però no hi ha manera. Tanmateix, no és pas culpa de l’aigua, això. És culpa de tots, de tots els que em van trencar l’ànima i la van tirar a l’estany del costat de casa i em van dir,au, maca, ara vés a buscar-la i, si s’ha trencat, recompon-la. No la vaig recompondre mai. Primer ho vaig intentar i després, quan ja no em feia mal, ho vaig deixar estar, si la meva ànima volia estar-se dividida en trossets, que s’hi estigués. La culpa no era meva, sinó de tots, de tots.

... potser és la que ha patit més de tots nosaltres, però estarà d’acord amb mi que es mereixia un bon cop per caure a terra i llavors aprendre a aixecar-se d’una altra manera.

tregui’s l’uniforme, si us plau.