stardate: victus

l’he llegit en dos trams. hi va haver un moment en què el setge de barcelona s’em va fer massa llarg. vaig parar i quan hi vaig tornar va ser amb el mateix entusiasme que l’havia començat.

m’ha agradat llegir una història divertida i engrescadora, que a més és història de veritat. és la història d’una guerra en la que el protagonista només està de la seva part, que no és ni la dels uns ni la dels altres.

és llarg però en general enganxa. tal com fa el protagonista, jo també he estat buscant la paraula pel meu compte des del començament del llibre. confesso que fins que no la vaig llegir no l’havia endevinat. i també confesso que quan la vaig trobar em va fer pensar, em va convèncer, però no em va emocionar.

la línia que he recordat més de tot el llibre. me la crec i la faig servir:

... ¿per què havia de molestar-se en contestar? S’havia guanyat el dret que cap picaporta l’importunés. El poder és això, exactament això: el món et demana audiència, i darrere la porta tu te’n rius.

aquesta també m’ha fet pensar, però no tant:

Ja ho diuen: quan un fill cau en un pou, la mare s’hi tira darrere. Quan qui hi cau és la mare, el fill avisa els veïns.

una que també és molt actual i aclaridora del que passa actualment:

A la França del Monstre els súbdits obeïen a cegues el seu rei. Però a la nostra vella ciutat assetjada, amb un poble revoltat i un govern més proper a les polis d’Atenes que a les d’Esparta, era al revés: els dirigents feien el que els governats els exigien. En Casanova sabia que no podia desafiar la voluntat popular de resistir. ¿Quin era el seu pensament íntim? Impossible esbrinar-ho. M’imagino, i només són suposicions benignes, que a parer seu valia més seguir al capdavant, esperant una oportunitat per liquidar-ho tot i així evitar mals més greus.

aquesta potser és certa, però només dels catalans?:

... en els catalans viu un ressort, invencible, que entre ells els impedeix parlar en cap altra llengua que no sigui la seva.

més història de rabiosa actualitat:

Certament, Espanya està sota la corona d’un perfecte al·lucinat. ¿Per què ha de voler destruir un domini tan ric i així perjudicar els seus propis interessos? Rendes, port, tallers, negocis en general que reverteixen en la caixa reial. I els seus ministres més bel·licosos m’exigeixen arrasar fins a l’última casa i elevar un monòlit victoriós al mig.

aquesta la vaig trobar interessant:

El mes de juliol deu el seu nom a Juli Cèsar. El mes d’agost es va instaurar en homenatge a Octavi August. L’emperador que va succeir August era un tal Tiberi. Els llepaculs del senat romà li van oferir rebatejar setembre com a “tiberi” en honor seu. Tiberi, que era menys tirà del que aparentava, se’n va mofar: “¿Què fareu?”, els va dir, “quan se us acabin els mesos i hi segueixi havent emperadors?”

i aquí i vaig veure un missatge molt important:

... la meva decisió es basava en un principi que els homes de la Coronela tenien per comú: que els llaços de sang són menys importants que el vincle que ens uneix a aquells amb els qui vessem sang i llàgrimes. ¿S’entén aquí que més enllà de Constitucions i Llibertats es dirimien conflictes a l’interior de cada combatent? El mal té el poder d’oferir-nos sedes, honors i plaers. El Mystère, el poder d’arrencar-nos dels seus xantatges, i a canvi de res. O d’una Paraula. Però per sobre de tot hi eren ells.