stardate: dies de frontera

després de llegir els jugadors de whist tenia moltes ganes de continuar llegint al vicenç pagès jordà. quan va sortir dies de frontera me’l vaig comprar de seguida i el vaig posar a la cua dels llibres per llegir, ja que al club no va tenir el suport de la majoria.

ara ja està. però he de confessar que m’ha costat. tot i que vaig aprofitar que tenia hores per endavant d’espera als aeroport i de vols, no vaig anar el depressa que esperava. al començament vaig anar mooolt lenta. no m’engaxava. no m’agradava. vaig estar vàries vegades a punt de deixar-lo. però cada cop em convencia a mi mateixa que havia de continuar... sense saber gairé bé per què.

no va ser fins que vaig arribar a la pàgina 157, gairebé a la meitat del llibre, que el vaig començar a trobar interessant. aquesta pàgina comença axí:

És misteriosa aquesta mania que tenen les mares d’estar pendents de tot el que fan els fills, de defensar-los davant els estranys i de ferir-los en la intimitat, aquesta capacitat de ser obsequioses i exigents, de recopilar dades sense descans i utilitzar-les en la menor ocasió –per ajudar o enfonsar, segons.

però la veritat és que fins a la pàgina 173 no passa bàsicament res. de fet en tot el llibre passen molt poques coses. hi ha molta informació això sí. sobre coses que tenen més o menys a veure amb la poca història que s’hi narra. això també passava en el llibre anterior. i no té res de dolent, al contrari. però si no hi ha un història al darrera que t'arrosegui la curiositat, tens la impressió de que està llegint la vikipèdia.

hi ha moltes pàgines dedicades al passat i a la descripció de la personalitat dels personatges. com a norma general aquestes explicacions són molt extenses i també molt negatives. la majoria (potser totes) es centren en els aspectes pitjors dels personatges. vaja, que ningú en surt ben parat.

més que una novel·la, he tingut la sensació de llegir els apunts preparats per a una novel·la. cada capítol sembla més un apunt d’un blog que un capítol d’una novel·la. la totalitat del llibre dona la impressió que no està acabat, ni tan sols a punt per acabar. només hi ha l’esquelet. li falta arrodonir-lo amb la carn. només hi ha les peces del puzzle. la formal final potser ja és al cap de l’autor però el lector no la pot endevinar només amb les peces.

tot i que no he explicat res sobre de què va el llibre, tinc la impressió que aquest apunt és un spoiler.

Per en Pau aquella setmana va ser molt estranya. Diluns tenia una relació. Dimecres, en tenia dues. Divendres no li’n quedava cap.

...

Se sentia com el protagonista d’aquella cancó dels Beatles, Nowhere man.