després de
llegir els jugadors de whist tenia moltes ganes de continuar llegint al vicenç
pagès jordà. quan va sortir dies de frontera me’l vaig comprar de seguida i el
vaig posar a la cua dels llibres per llegir, ja que al club no va tenir el
suport de la majoria.
ara ja
està. però he de confessar que m’ha costat. tot i que vaig aprofitar que tenia
hores per endavant d’espera als aeroport i de vols, no vaig anar el depressa
que esperava. al començament vaig anar mooolt lenta. no m’engaxava. no
m’agradava. vaig estar vàries vegades a punt de deixar-lo. però cada cop em
convencia a mi mateixa que havia de continuar... sense saber gairé bé per què.
no va ser
fins que vaig arribar a la pàgina 157, gairebé a la meitat del llibre, que el
vaig començar a trobar interessant. aquesta pàgina comença axí:
És misteriosa aquesta mania que tenen les
mares d’estar pendents de tot el que fan els fills, de defensar-los davant els
estranys i de ferir-los en la intimitat, aquesta capacitat de ser obsequioses i
exigents, de recopilar dades sense descans i utilitzar-les en la menor ocasió
–per ajudar o enfonsar, segons.
però la
veritat és que fins a la pàgina 173 no passa bàsicament res. de fet en tot el
llibre passen molt poques coses. hi ha molta informació això sí. sobre coses
que tenen més o menys a veure amb la poca història que s’hi narra. això també passava en el llibre anterior. i no té res de dolent, al contrari. però si no hi ha un història al darrera que t'arrosegui la curiositat, tens la impressió de que està llegint la vikipèdia.
hi ha moltes
pàgines dedicades al passat i a la descripció de la personalitat dels
personatges. com a norma general aquestes explicacions són molt extenses i també
molt negatives. la majoria (potser totes) es centren en els aspectes pitjors
dels personatges. vaja, que ningú en surt ben parat.
més que una
novel·la, he tingut la sensació de llegir els apunts preparats per a una
novel·la. cada capítol sembla més un apunt d’un blog que un capítol d’una
novel·la. la totalitat del llibre dona la impressió que no està acabat, ni tan sols
a punt per acabar. només hi ha l’esquelet. li falta arrodonir-lo amb la carn. només
hi ha les peces del puzzle. la formal final potser ja és al cap de l’autor però
el lector no la pot endevinar només amb les peces.
tot i que no he explicat res sobre de què va el llibre, tinc la impressió que aquest apunt és un spoiler.
tot i que no he explicat res sobre de què va el llibre, tinc la impressió que aquest apunt és un spoiler.
Per en Pau aquella setmana va ser molt
estranya. Diluns tenia una relació. Dimecres, en tenia dues. Divendres no li’n
quedava cap.
...
Se sentia com el protagonista d’aquella
cancó dels Beatles, Nowhere man.
2 comentaris:
No et diré pas que m'engresques molt, però sé que no em sabré pas estar de llegir-lo. Els jugadors de whist enm va agradar massa com per no repetir.
vaja... quina decepció
Publica un comentari a l'entrada