em sento
insultada per la teva indiferència, fins i tot ferida. en un segon, en el segon
en que m’has ignorat, he perdut tota la confiança i tota l’admiració que et
tenia.
potser és
gelosia? potser sí.
ara sé que
no vull gastar ni un segon més de la meva vida per tu.
fa molts
anys que ens coneixem i hem passat moltes coses. ja fa temps que en tenia
indicis, i avui s’han tornat a confirmar.
durant un
temps em vaig creure que em valoraves, intelectualment i personalment. quan les
expectatives de sexe van desaparèixer (primer perquè no et vaig correspondre,
després perquè jo vaig canviar i a tu te’n van passar les ganes) també es va
acabar el teu interés per mi.
ara me
n’adono del significat de tots els teus actes. fins ara no havia estat capaç
d’interpretar bé totes les senyals. o potser ja les havia vist, les havia entés
i les havia oblidat?
la humiliació
ara em fa plorar i enfuriasmar.
...
estàvem bé.
ens agradava estar junts. ens explicàvem. ens desitjàvem. o almenys això és el
que jo pensava fins que un dia et dic: tinc ganes de veure’t. i em contestes:
tinc molta feina.
la resposta
no és correcta.
totes dues
coses poden ser veritat alhora. això no ho poso en dubte.
però no es
corresponen l’una a l’altra.
és com si
algú et diu: avui fa sol. i tu contestes: la religió és l’opi del poble.
a la
pregunta com estàs, sí que li correspon la resposta, tinc molta feina.
a la frase
tinc ganes de veure’t, li correspon alguna cosa aixó com, jo també. o fins i
tot, mira, a mi em sembla que ja no em ve de gust que ens veiem tan sovint.
com és que
una persona preparada, intell·ligent, pot fer un error així? doncs, perquè en
aquell moment no escoltes, no penses, no t’adones que davant hi tens algú altre
diferent a tu, no ets capaç de posar-te al lloc de l’altra persona.
el desengany
m’entristeix i em fa ràbia.
...
per això,
ara toca in-dependència.
2 comentaris:
Entristeix, sí, molt. La indiferència més que les coses clares, encara que no ens agradin. Ho entenc molt bé.
Publica un comentari a l'entrada