stardate: la fi d’un miratge

el primer cop que ho vaig veure em va impactar. eren uns dissenys molt bonics. línies rectes. colors molt vius. vaig pensar que eren dissenys nòrdics perquè em va recordar com van vestides les hostesses dels vols escandinaus. o potser només és així en la meva imaginació.

sempre m’ha agradat la combinació de colors atrevida que sovint fa la gent dels països freds i foscos quan es vesteix. sostinc la teoria que això ho fan amb l’objectiu de desafiar la foscor i el fred. la manca de sol fa que decideixin adornar les cases amb coses de colors vius i també que es posin roba de colors vius. o potser això també és una impressió només meva.

fins i tot el nom em va semblar nòrdic. ho vaig buscar per internet, i efectivament, la pàgina web em va sortir en anglès. de fet, no em vaig fixar que en un raconet de la pàgina també s’oferien les versions espanyola i basca. per això vaig continuar convençuda de que eren productes nòrdics.

engrescada amb la idea, vaig buscar una botiga i vaig anar a la descoberta de la línia de vestir que a partir de llavors faria meva. al veure-ho d’aprop ja no em va semblar tan ideal. a més no era gens econòmic. i també em va costar molt trobar la talla adequada. finalment vaig anar a mirar aquella etiqueta que està sempre amagada en una costura del costat esquerra de la peça (i que si no la talles a temps fa molta nosa) i allí vaig descobrir que els dissenys estaven fets al país basc i que tot estava fabricat a la xina.

llavors els meus ànims van desaparèixer del tot. fins que d’un racó de la consciència va sortir aquella veueta que sovint m’ajuda a recuperar l’optimisme i em va dir: és igual, pensa que ara costa trobar coses fetes a casa, però aviat serà impossible. més val que t’hi vagis acostumant.

em vaig comprar un jersei i una faldilla i vaig tornar relativament contenta cap a casa. el jersei es va estripar el primer dia que me’l vaig posar i la faldilla es va descolorir amb la primera rentada. no recomano gens la marca skunkfunk.