stardate: la inspiració

el problema és que vius massa aprop de la feina. les caminades entre la casa i la feina són unes grans oportunitats per pensar. allí (i potser també a la dutxa) és on se’t poden acudir les idees.

d’entrada em va semblar una xorrada, però aviat li vaig trobar tot el sentit. és cert, que les idees apareixen normalment quan estic sola fent alguna cosa manual i simple. he d’estar sola perquè si hi ha gent normalment hi ha converses, i llavors no funciona. he d’estar fent alguna cosa que no m’ocupi el cap. caminar és ideal perquè pots desconnectar el cap del tot. en canvi, anant en cotxe no pots garantir cap desconnexió, ni ho vols! la dutxa (en solitari) també és un altre moment tranquil, si ets capaç de fer-la una mica llarga, cosa que a mi no em passa gaire sovint.

perquè aquest invent funcioni has de tenir molt bona memòria, sinó quan arribes al despatx ja no saps com desenvolupar-la. recordes trossets i potser una idea general, però ja no tens al cap aquella estructura tan clara que tenies. o potser només t’ho va semblar que la tenies i funcionava. Perquè per molt que t’esforcis el cap ja no torna a reproduir aquelles connexions que t’havien fet flipar.

encara que portant una llibreteta i escrivint pel carrer mentre camines (cosa estranya, però real!) ajuda una mica. de totes maneres quan finalment t’hi poses la sensació és semblant a quan et despertes d’un somni: només recordes coses puntuals d’una història que fa una estona era completa i claríssima, en canvi ara es veu només a trossos i difusa.

per això picasso, i abans ramon casas, ja es van adonar que ‘la inspiració t’ha de trobar treballant’