dilluns, d’abril 15, 2013

stardate: impaciència




un independentista és aquell que voldria veure el seu país lliure. i això no és cap ofensa, ni cap maledicció, ni cap pecat, ni cap insult cap a ningú. és un desig. és com ara aquell que diu que voldria ser feliç. se li pot qüestionar? se li pot demanar que justifiqui el seu desig? la felicitat i la llibertat són desitjables per a qualsevol persona que tingui un mínim de seny. a tots ens agradaria ser una mica més feliços i una mica més lliures. i és tan normal que no cal cap tipus de justificació: mai, a ningú.

quan un té un desig s'hi pot recrear amb el pensament, o pot decidir passar a l'acció: fer alguna cosa per aconseguir que el desig es faci realitat. a nivell personal és relativament fàcil: quan una situació m'incomoda, l'abandono; quan algú em molesta, l'evito; si en algun lloc em sento insultada, no hi torno. en altres nivells, quan per fer realitat un desig es necessita l'acció col·lectiva, la cosa no és tan fàcil. 

el passat 11 de setembre va sortir un munt de gent al carrer, al mateix lloc, a la mateixa hora, amb el mateix desig: volem un estat propi. una manifestació d'un desig que no representava cap ofensa per ningú, ni cap maledicció, ni cap insult. cadascú tenia les seves raons concretes per ser-hi, però tots demanàvem el mateix. era només un desig col·lectiu. compartit per molts. com que el que es reclamava era un desig de felicitat i de llibertat, no requeria cap tipus de justificació.

un col·lectiu tan gran com el 20 per cent de la població concentrat en el mateix lloc a la mateixa hora amb el mateix reclam no crec que s'hagi vist mai al món. per la dimensió i a més per l'excepcionalitat no és podia passar per alt. de fet no ho va ser per la majoria de la premsa mundial, que van fer la seva feina: explicar el fenòmen que s'havia donat a barcelona l'11 de setembre del 2013.

el que no té cap explicació és que aquest fenòmen sí que passés per alt als nostres representants polítics. precisament aquells que són els responsables de la nostra societat. quan un vint per cent de la població surt al carrer fent la mateixa demanda, no és pot obviar. un aconteixement així transmet al govern la intensitat del desig de la seva gent i és tota la justificació que necessita per començar a actuar.

ara ja han passat molts mesos, i encara no hapassat res, encara estem igual ...

1 comentari:

Olga Xirinacs ha dit...

Primer es produeixen els fets i el poble hi posa cor i esforç. Després, els polítics els deixen diluir lentament. Finalment, se'n cansa tothom.