un
independentista és aquell que voldria veure el seu país lliure. i això no és
cap ofensa, ni cap maledicció, ni cap pecat, ni cap insult cap a ningú. és un
desig. és com ara aquell que diu que voldria ser feliç. se li pot qüestionar?
se li pot demanar que justifiqui el seu desig? la felicitat i la llibertat són
desitjables per a qualsevol persona que tingui un mínim de seny. a tots ens
agradaria ser una mica més feliços i una mica més lliures. i és tan normal que
no cal cap tipus de justificació: mai, a ningú.
quan un té
un desig s'hi pot recrear amb el pensament, o pot decidir passar a l'acció: fer
alguna cosa per aconseguir que el desig es faci realitat. a nivell personal és
relativament fàcil: quan una situació m'incomoda, l'abandono; quan algú em
molesta, l'evito; si en algun lloc em sento insultada, no hi torno. en altres
nivells, quan per fer realitat un desig es necessita l'acció col·lectiva, la
cosa no és tan fàcil.
el passat
11 de setembre va sortir un munt de gent al carrer, al mateix lloc, a la
mateixa hora, amb el mateix desig: volem un estat propi. una manifestació d'un
desig que no representava cap ofensa per ningú, ni cap maledicció, ni cap
insult. cadascú tenia les seves raons concretes per ser-hi, però tots demanàvem
el mateix. era només un desig col·lectiu. compartit per molts. com que el que
es reclamava era un desig de felicitat i de llibertat, no requeria cap tipus de
justificació.
un col·lectiu
tan gran com el 20 per cent de la població concentrat en el mateix lloc a la
mateixa hora amb el mateix reclam no crec que s'hagi vist mai al món. per la
dimensió i a més per l'excepcionalitat no és podia passar per alt. de fet no ho
va ser per la majoria de la premsa mundial, que van fer la seva feina: explicar
el fenòmen que s'havia donat a barcelona l'11 de setembre del 2013.
el que no té
cap explicació és que aquest fenòmen sí que passés per alt als nostres representants
polítics. precisament aquells que són els responsables de la nostra societat. quan
un vint per cent de la població surt al carrer fent la mateixa demanda, no és
pot obviar. un aconteixement així transmet al govern la intensitat del desig de
la seva gent i és tota la justificació que necessita per començar a actuar.
ara ja han
passat molts mesos, i encara no hapassat res, encara estem igual ...
1 comentari:
Primer es produeixen els fets i el poble hi posa cor i esforç. Després, els polítics els deixen diluir lentament. Finalment, se'n cansa tothom.
Publica un comentari a l'entrada