stardate: una oportunitat que val la pena aprofitar

fins a la primera meitat del segle xx els estats-nació ho feien tot. aleshores ser un estat gran tenia els seus avantatges: grans mercats, millor defensa. el desenvolupament més gran del segle xx a europa ha estat la integració econòmica. això ha comportat la creació d'un espai únic amb lliure circulació de persones, de bens, i amb la delegació de la defensa.

en la situació actual els estats petits són els que tenen l'avantatge. tot el que han de fer és preocupar-se de : justícia, ordre públic, infraestructures, estat del benestar. s'ha vist i s'ha demostrat que els estat petits tenen menys possibilitats de corrupció. per tot això les dimensions grans ara ja no representen cap benefici. ser petit en un món tancat és un problema, però en un món obert és un gran avantatge.

         els fets: els sis països europeus més petits estan entre els vuit països          més competitius del món.

         la teoria: si un país té un grau d'apertura de menys del 80% com més          gran sigui millor. si un país te un grau d'apertura major de més del 80%          com més petit sigui millor.

         l'evidència: catalunya té un grau d'apertura del 130%

ara bé, s'han de tenir en compte els costos fixos de l'estat. aquestos són més feixucs com més petit sigui el país. uns estudis (bosch i espasa) demostren que els costos fixos estimats de tenir un estat propi igual que el que tenim ara serien de 383 euros per persona i per any. per altra banda el dividend fiscal que cada català paga cada any segons les dades del 2009 és de 2251 euros, que corresponen a dèficit fiscal anual de 16.000 milions d'euros, una mica més del 8 per cent del PIB. o sigui que de cada 100 euros que paguem d'impostos només en tornen 57. això és deu sobretot a les baixes inversions en infraestructures que l'estat ha fet i fa a catalunya. amb només un terç del dividend fiscal n'hi hauria prou per aturar les retallades i per tant poder reduir els impostos.

a més: la capacitat de poder accedir a la justícia en la teva llengua, la capacitat de poder decicir com ha de ser el teu sistema educatiu, la capacitat de poder decidir les inversions en infraestructures que et convenen, tot això també té un preu. un valor que s'ha d'afegir al dividend fiscal.

no som ni millors ni pitjors que els espanyols, però podem fer servir aquesta gran oportunitat per canviar les regles del joc.

i com ho hem de fer?

la independència no és impossible.

el dret d'autodeterminació està reconegut des de woodrow wilson fins al tribunal internacional de justícia. hi ha precedents de països que ho han aconseguit com islàndia, noruega; de països que ho han intentat com canadà; i de països que ho volen intentar com escòcia.

el procés òptim, que minimitzés els costos de tothom, hauria de constar de dues parts:

1) un referèndum per tal que la gent pugui expressar legalment i legítimament la seva voluntat. el referèndum no és impossible. està contemplat en la constitució espanyola. només cal que el govern l'autoritzi. no és qüestió de canviar lleis. només és qüestió de voluntat política.

2) un procés de negociació on es reparteixin els actius i els passius, i es traspassin els tractes internacionals.

l'oposició espanyola pot endarrerir el procés però no el pot impedir, perquè el moviment social va de baix a dalt, de les bases a les elits. és una gran onada com les maverik de california. i la funció de les elits és la de facilitar allò que és inevitable.

mirant-ho des de fora:

tots els països que han obtingut la independència mitjançant la violència han estat admesos al cap de pocs dies com membres de les nacions unides. com podrien les nacions unides deixar fora un país que ha decidir de manera democràtica la seva independència? amb quins arguments podria decidir la unió europea deixar fora catalunya?

tornen a ser arguments del col·lectiu wilson