no m'agrada parlar per telèfon. i no en sé. però a vegades cal fer-ho. perquè són coses urgents, o importants, o les dues coses alhora. en aquests casos el que faig es preparar-me bé la conversa. fer-me un guió amb els punts que no vull oblidar. i sempre amb la por que per alguna raó em tallaran la conversa abans de que acabi. per això les meves converses telefòniques sovint deuen semblar més aviat telegrames.
quan hi penso, no m'agrada que sigui això. de tant en tant m'agradaria ser com aquella gent que es passa hores divagant per telèfon. deu ser un bon exercici de relaxació, o potser fins i tot de contemplació. és una sensació que jo no he tingut mai. sempre estic passant llista. parlant i encetant temes mentre a la llista hi queden punts. i pensant en com ho puc fer per tallar la conversa quan se m'han acabat els punts de la llista.
per això m'he proposat fer un canvi. per preparar-me bé per una conversa relaxada no se m'ha acudit cap altre cosa que fer una llista. què hi farem!
he preparat una llista de temes per parlar. hi he inclòs els temes que eren l'excusa de la trucada: les coses que de veritat volia fer arribar al meu receptor. però també hi he inclòs molts altres punts referents a coses que no tenien cap transcendència. temes pels quals no calia fer cap trucada, que no hi havia cap necessitat de parlar-ne. però que tenien relació amb l'interlocutor, i per tant podien donar peu a una conversa relativament llarga i tranquil·la. havia previst començar parlant d'alguns d'aquests minitemes i deixar pel final les qüestions importants.
quan ja havia engegat la trucada m'he trobat que em costava moltíssim treure aquests minitemes. de fet no me n'he sortit gens. en canvi ha estat una conversa llarga, que ha anat sola sobre diverses coses. jo diria que ha estat divertida i amena. ha durat fins que hem tingut una interrupció i hem hagut de penjar.
aleshores m'he adonat de que de la meva llista només havíem tocat un tema. em quedava la llista quasi bé tota sencera per reciclar. tots els temes importants haurien d'esperar.
com es que ho havia fet tan malament? suposo que en part no havia tingut en compte les respostes de l'interlocutor i el fil de la conversa que podien generar aquestes respostes.
encara em queda molt d'aprendre per saber parlar per telèfon.
4 comentaris:
doncs anar fent rucades per anar practicant...jo per desgràcia o sort mai es pot dir he tingut i tinc moltes hores el telèfon enganxat aa l'orella. I la veritat no sé si n'he après...
No ets la única. Odio parlar per telèfon, no m'agrada, i ens especial ho odio fer a llocs públics :-P
Crec que provaré això del guió ;-)
Segons amb qui, no em desagrada parlar per telèfon. Si és qüestió de feina, em faig una llista amb els punts que vull tractar i quan s'ha acabat, ja està. No m'agrada tampoc parlar al carrer o en un bar o restaurant, si no hi ha més remei, doncs m'aguanto. Sovint, si he de respondre una trucada que no he pogut contestar, i sóc al carrer, m'espero a arribar al cotxe. Diria, que amb segons qui, sé parlar per telèfon i amb segons qui, no.
No estàs sola. Sóc un desastre per telèfon i m'estresso només de pensar en haver de despenjar-lo. Fins i tot en trucades de rutina, amb persones de la feina, del mateix edifici, prefereixo aixecar-me, anar on són i dir-los el que sigui. Ja no cal dir una conversa en profunditat, uf!
Publica un comentari a l'entrada