stardate: potser ara sí

com sempre l'organització de l'acte es va començar amb tranquil·litat. sabent que teniem temps. com sempre vam deixar passar relaxadament el temps fins que ens vam adonar que ja no en quedava. llavors depressa a enllestir-ho tot. per això no estava clar se si la publicitat que en vam fer seria efectiva o no. si la gent no se n'assabentava no vindria, i llavors ja tot seria igual.

durant el dia hi vaig estar pensant bastant. em preocupava la idea del fracàs per no haver bé la feina. però no volia amargar-me l'existència. per això vaig buscar pensaments que m'ajudessin: és un projecte comú, es necessita la participació voluntària de l'altre gent, només té sentit si la gent hi participa motivada, si no surt bé perquè la gent no respon és  que no havia de ser.

aviat ens vam trobar els que l'haviem organitzat. de seguida van començar a arribar algunes persones. a poc a poc, en van seguir més. quan era l'hora  de començar la sala ja estava plena de gom a gom. gent dreta per tot arreu.

jo ja no tenia ni ganes d'entrar-hi. hauria començat a obrir el cava i brindar de seguida. però hi vaig entrar i m'hi vaig sentir molt feliç. estava sent un èxit. la gent escoltava amb atenció, les ponències eren totes diferents i totes interessants. havia valgut la pena. i potser sí que era un gran senyal del que ha de venir.

al sortir tothom demostrava la seva satisfacció amb l'acte, i la seva esperança que els èxits continuarien. un dels ponents va dir:

"els gotims del raïm que es farem servir per fer el cava amb el que celebrarem la independència ja han estat collits."

i a mi m'agrada pensar que l'encerta!