stardate: començaments

al començament, ja sigui d'una pel·lícula, d'una obra de teatre, d'una sèrie, d'un llibre, fins i tot la primera vegada que escolto una cançó, per molta atenció que hi posi no entenc res!

amb les cançons el que faig és repetir-me-les moltes vegades fins que aconsegueixo entendre la lletra, el sentit i quedar-me amb la tonada. i això només passa quan a mesura que la vaig repetint la cançó em va agradant.

amb els llibres vaig anant endavant i endarrera quan m'adono que em perdo. a vegades això ajuda molt. a vegades he de llegir moltes pàgines fins que no li agafo el fil i puc posar al directa. i com amb les cançons, si mentre m'esforço per entrar-hi no em convenç el deixo per impossible. o potser per una altra etapa de la vida.

amb les pel·lícules i amb les sèries ja és més difícil veure la moviola. per això, quan estic veient-ne el començament estic en tensió, no em vull perdre cap detall, tot i que sé que no puc pretendre entendre tot el que està passant... estic només introduint-me en l'argument. i quan ja sé de què va, quan ja conec el personatges, penso que m'agradaria tornar a veure el començament, per entendre bé com s'ho ha fet el guionista per explicar-nos la història.

el teatre és el cas més extrem. quan l'obra comença ja saps que tot allò que estàs veient no ho podràs tornar a veure mai, a no ser que tornis a anar al teatre. i si l'obra t'ha agradat, perquè no? d'aquesta manera es poden assaborir tots els detalls de l'obra... des del començament.

i per això estic pensant en tornar a la villarroel dilluns que ve: és l'última oportunitat de veure 'nit de ràdio dos punt zero,' una obra boníssima de la companyia flyhard. perquè tinc moltes ganes de tornar a veure el començament ... i tota la resta.