dimarts, de gener 03, 2012

stardate: gigabytes i memòries


van entrar a robar durant un cap de setmana. van trencar set finestres i es van emportar quatre ordinadors. no gaire bon negoci segons els números.
si de cop et trobes sense ordinador, i sense la còpia del disc dur que tenies (també se l'han emportat!) d'entrada imagino que et deus sentir com si et caigués el món al damunt. després penses en tot allò que ja no tindràs.
coses de la feina: els arxius de tants treballs fets durant tants anys.
coses de la familia: les fotos de tots aquells moments que no tornaran.
segurament moltes més coses que no pots recordar que tenies emmagatzemades. els discs durs ara són tan grans que hi vas afegint coses sense pensar-hi massa. com que hi cap tot no cal ni que ho endressis gaire. i com menys hi has de pensar, menys probable és que se't quedin a la memòria. per això segurament no sóm conscients de quantes coses tenim desades a la memòria de l'ordinador. n'hi deuen haver més allí que a la nostra memòria biològica (de quants gigabytes deu ser aquesta?)
jo ja fa temps que confio més en la memòria digital que en la meva. però no en un disc dur vulnerable de ser robat. sinó en uns grans servidors que espero que tinguin menys risc de desaparèixer. per això tinc:
els albums de fotos ordenadets a picasa
els treballs de la feina en una pagina web
els treballs en procés en la dropbox
les activitats de la feina en un curriculum penjat a la web
i les memòries privades en el blog

8 comentaris:

miquel ha dit...

A mi, ja ho saps, també em va desaparèxer tot el que tenia al meu ordinador, el personal, no el de la feina. Anys de textos, meus i de la feina mai no guardats en altres llocs, milers de fotos... Una amprenyada monumental. Després vaig pensar que començar de nou també tenia la seva gràcia. Començar a internet, vull dir, que la vida continuava més o menys com sempre. I la memòria, en el bloc o al cap, encara era intacta... I els amics i tota la resta.
Bon 2012, kika.

J ha dit...

Jo també sóc molt fan del "núvol", sobretot després de perdre el disc dur fa un parell d'anys.

Però sobretot, cada vegada sóc més de no tenir gaires coses emmagatzemades digitalment. Quant menys millor. La vida és un viatge que es gaudeix més si el fas amb poc equipatge a la memòria (digital).

Salut!

Joan ha dit...

És curiós com ha canviat l'espai de la nostra memòria. Ara n'hi ha prou amb un disc dur per emmagatzemar una vida!

El porquet ha dit...

Ben fet! De fet, crec que tot tendeix cap aquí, cap aquesta mena de memòries virtuals que, ai las, esperem que un dia, però, no desapareguin per art de màgia!

Carmen ha dit...

Fa uns anys en tinc gairebé tot a un parells de llapis de memòria. Ara tenen molta capacitat. I fa poc m'he comprat un MP3 d'oferta on anira a parar tota música grabada. No gaire, la veritat.
Els discos durs extern no els utilitzo. El que tinc es vell i feixuc però als lladres no els interesa.
Llàstima de coses robadas. A banda dels records és molt més car les reparacions de les destroses que el material robat. Com als cotxes quan l'obren per robar-te la bossa del gimnàs.

el paseante ha dit...

Lamento el robatori. Jo acostumo a guardar les meves coses enviant-me-les a mi mateix per email i en pendrives. Però penso que el millor sistema continua sent el paper (els lladres no acostumen a robar-lo).

Garbí24 ha dit...

Tot s'ha de guardar dues o tres vegades, doncs no saps el que emprenya fins que t'hi trobes......fiar-se només dels servidors també ès un risc.....oju!!!!

kika ha dit...

fins i tot els super-servidors-mega-astronòmics poden fallar, i no cal dir que els discs durs i els pen drives es fan vells i es fan malbé, igual que la memòria... però tan se val. el que cal és assegurar-se de no fer malbé el present, que això sí que només depen de nosaltres. bon any a tots!!!