Provoquen indignació els japonesos que calçaven les noies amb sabates petites per tal que no els creixessin els peus. Una malformació de per vida. Però més pervers és posar motllos al cervell perquè no creixi.
amb aquesta frase no cal escriure cap post. l’he treta de l’article de xavier roig a l’ara.cat, on també hi diu:
Es parla de les vacances dels alumnes, quan del que es tracta és de les vacances dels mestres. Es parla de controlar la mobilitat laboral adduint, altre cop, l'interès de l'alumne, quan del que es tracta és de consolidar l'immobilisme professoral per no voler canviar d'escola.
i això m’ha fet pensar en les queixes del personal dels hospitals arrel de les retallades. si les retallades fan tancar alguns dels serveis, qui s’hauria de queixar serien els malalts, no? i en canvi a mi em sembla que només he vist queixar-se als treballadors. què vol dir això? que l’única conseqüència de les retallades serà sobre uns llocs de treball que potser no fan falta?
9 comentaris:
No crec que tots sobrin, alguns segur que si. I la població només ens queixem quan som malalts, que per sort no sempre estem en aquesta condició.
fer una bona neteja no és mai de tots els gustos
El que passa és que després hom demanarà hora pel metge al CAP i se la donaran per una setmana ençà, o s'anirà a fer un anàlisi i trobarà una cua enorme, o no li acabaran de donar hora per aquella petita intervenció que li cal... I es queixarà a la gen que l'atèn, o als amics en el bar, o la gent amb qui espera a l'ambulatori... però cap d'aquestes queixes arribaran allà a on han d'arribar i així seguirem...
Benvinguda al país de les queixes domèstiques.
Joana, però sempre n'hi ha de malats, no? no serien aquests, els que estan malalts ara, els que s'haurien de queixar?
garbi, això està clar? però qui s'hauria d'enfadar més?
Carquinyol, no sé tu, però a mi em passa des de fa anys que quan demano hora al metge me la donen per després de dues setmanes... i ara no hi he notat cap diferència...
No. Els malalts també ens queixem, però les nostres veus s'emmudeixen...Les visites programades, les operacions, els controls, es prolonguen en el temps per maca de professionals, que diuen que no poden pagar.
Personalment, tenia un control al juliol i me l'han passat al setembre...Ja saps, que entres directament a la consulta si veus qualsevol cosa, m'han dit. I el que no es veu a simple vista?, em pregunto.
Tant de bo continuï no fallant-me la intuïció.
Pilar, i com és que les veus dels malalts no se senten més que les dels treballadors? continuo sense entendre-ho!
Tal vegada es sentirien si ens indignéssim i s'indignessin també els que no tenen cap malaltia greu. crec que la sanitat és cosa de tots, no només dels que tenen malalties greus o complicades.
Aquesta obsewrvació que fas, és interessantíssima.
Pilar, és clar que és cosa de tots. el que jo dic és que no hi he notat cap diferència entre fa un any i ara... potser hi és, però jo no l'he notat.
Agnès, celebro que et motivi.
Publica un comentari a l'entrada