dimarts, de març 29, 2011

stardate: immortalitat



m’he trobat a mi mateixa pensant que allò de que per donar sentit a la vida s’ha de escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill no en té cap de sentit. és massa fàcil de complir. es pot fer literalment sense gaire esforç, però no serveix per res.

l’únic sentit que li veig és el de immortalitat. deixar en un llibre totes les nostres idees perquè la posteritat les pugui gaudir. deixar un arbre com una senyal física que ens recordi que hi vam ser. i el colmo del sentiment d’immortalitat: deixar un fill. assegurar un petit jo que continui quan jo no hi sigui, amb els meus gens, i amb les meves instruccions. i faci com jo hauria fet i tot allò que jo hauria volgut fer.

per això també he pensat que qui sigui que s’ho va inventar havia de ser algú amb un ego molt gran i res més. bé, una confessió: de fet he pensat que havia de ser un home. però potser ho veig així per culpa del meu biaix genéric...

en qualsevol cas, quin sentit d’immortalitat li pot donar a cap vida

escriure un llibre, si ningú mai el llegeix, o deixa indiferents tots aquells que el llegeixen

plantar un arbre, si després no es rega, es cuida, s’ajuda a fer gran, i a que doni fruit

tenir un fill, ... això si que garanteix un certa immortalitat, però sovint no compleix les expectatives que un voldria!

10 comentaris:

Carme ha dit...

El que va pensar i dir això (potser si que era un home) je, je, je... pressuposava que el sentit de la vida era que quedés alguna cosa de tu quan ja siguis mort... un fill per la genètica, un llibre per les idees i un arbre, l'empremta sobre la terra. Però potser el sentit de la vida sigui només viure. Plantis un arbre o no. Jo, com que sempre penso que és més important el "com" que el "què". Estic segura que hi ha milions d'arbres i de llibres i de fills que no han aconseguit donar el sentit de la vida a ningú. i a l'inrevés... persones que han gaudit i de la vida plenament sense res d'això.

Ara bé, he de dir que els meus fills han estat un regal de la vida i que l'han omplert de felicitat, que una cosa no treu l'altra. I els arbres em fan molta il·lusió... i els llibres, no tanta, m'agrada més el blog. Ens podríem modernitzar, no. I dir: un fill, un blog i un arbre ;)

Agnès S. ha dit...

Ara entenc perquè a la llibreria hi ha tants mils de llibres si només interessen uns quants, i pocs més.

Tenir un fill és només deixar una petitíssima part de tu, a menys que et clonis. Aquella personeta nova, és una altre persona, que es pot assemblar més al sogre que a tu mateixa, ull amb això!

Plantar un arbre, no ho entenc, sempre està bé plantar qualsevol cosa, veure com creix,...si t'ho pots menjar, si és un enciam, vull dir, millor.
Però d'arbres n'hi ha molts i que necessiten una regada, una esporgada, que els protegeixin de segons quines plagues...

òscar ha dit...

Pobre criatura si ha de seguir el meu exemple ... :) ... que ni he plantat cap arbre ni escrit cap llibre.

garbi24 ha dit...

de fills tres, d'arbres molts, de llibres un.......però saps què? res no canvia son coses que algú ho ha de fer

Ferran ha dit...

I, més enllà de les felicitats que puguin donar coses com un fill propi, un llibre propi o un arbre... no serà que el sentit li és donat a la vida pel simple fet d'intentar viure-la plenament, amb el que tenim?

Vaja, espero que amb això n'hi hagi prou perqué sino ja puc fer-me desaparèixer sense demora. Glups.

rits ha dit...

i si no fas aquestes però en fas altres, no et poden fer igual d'immortal?

pots pintar un quadre i que sigui meravellós, pots donar-te als altres,...

kika ha dit...

Carme, amb els blogs que tens, tu sí que pots morir tranquil·la d'haver-te guanyat la immortalitat! :-)

Agnès, tal com jo ho veig tot són només pretensions! pretendre que un fill és una continuació d'un mateix és una manera de fer molt habitual, però és una gran pretensió!

òscar, òscar, ... doncs afanyat! que almenys has de donar bon exemple! :-D

garbi, home! alguna cosa deu canviar, no? ara que no vol dir que no hagis de seguir cada dia intentant que tot tingui sentit!

Ferran, no, no, no! no et pots fer desaparèixer! de cap manera. tot això són excuses que la gent fa servir. però el que funciona de veritat, crec, que és el que dius tu!

rits, pel que dius, clarament tu saps el que et farà immortal i el que no. i després de tot: qui vol ser immortal? :-)

Clidice ha dit...

Qui va dir això només ho va dir perquè sabia que algú ho recolliria i ho deixaria escrit, però ves a saber que va fer ell mateix!

Tinc fills, he plantat arbres i no he escrit cap llibre, ni ganes. El que he fet ha estat perquè m'ha vingut de gust, perquè m'ho ha demanat el cos i perquè m'agraden les figues de coll de dama (un arbre era una figuera ;P). La resta ... uf! poc que em preocupa :D

kika ha dit...

Clidice, ets una prova més del que deia: havia de ser un home qui es va pensar això! :-)

fanal blau ha dit...

De fills no n'he tingut, o potser n'he tingut molts.
D'arbres n'he plantat molts. Molts. Els he vist créixer i fins i tot n'he tingut que talar algun. Però veure'ls créixer sempre m'ha meravellat. Ara, quan en planto algun, gairebé els explico que no seré a temps per veure'ls molt adults...:)
De llibre en tinc un, de feina, però tant infumable per totxo, que millor no parlar-ne, però no me'n desdic d'escriure'n algun que, ni que sigui a mi mateixa, m'agradi.
De coses que hem de fer, que fem, el que és important són les ganes i la il·lusió de fer-les i allò que ens aporten.
Al capdavall, immortals no ho serem pas.
Una abraçada, kika!