després de sentir-ne molts comentaris m’he decidit per veure ‘pa negre.’ n’havia sentit moltes coses. que estava molt ben feta. que era duríssima. que tots eren dolents. pensava que em faria passar un mal rato, i per això durant setmanes em vaig resistir a veure-la.
quan va començar vaig entendre gran part dels comentaris. vaig pensar que no m’agradaria i em vaig preparar per estar un parell d’hores patint. però no va ser així. vaig trobar que era una història variada, fluida, interessant. em va agradar haver-la vist.
deu ser cert que una guerra fa dolent a tothom. i em fa pensar en com seria jo, tal com sóc ara, en aquell escenari. com em comportaria? quin bàndol hauria pres?
i penso en com serien algunes altres persones en un escenari així. per algunes m’és fàcil fer-ne una predicció. per altres no ho aconsegueixo veure.
17 comentaris:
Les guerres transformen, i molt, vés a saber...
Diuen que les guerres trien el pitjor de les persones... però de vegades també treuen el millor. Curiosa aquesta espècie humana nostra capaç de les pitjors maldats i de les accions de bondat més increïbles.
Millor ni pensar-ho...
Ja sense fer cap mal a ningú, el fet de ser d'un bàndol o altre o ser-ne familiar o amic, ja et feia dolent als altres ulls.
Jo, m'estimo més ni pensar-hi, tinc molt present com era aquella època, una vella amiga m'ho explicava...
La misèria, els diferents bàndols, les diferentes classes socials, la ràbia, impotència,...
Un mal viure.
A la pel·licula això hi està ben reflectit, jo sóc de les que me'n penedeixo haver-la vist, tot i que és d'una qualitat brutal.
A mi em va agradar molt i em va confirmar un cop més per quin dels bàndols m'hauria decantat en cas d'haver viscut en aquell malaurat període.
Què difícil...
Esperem no haver de trobar-nos-hi...
Tinguis un molt bon dimecres, kika!
Passa molt bé, KIKA. A mi em va agradar força. I crec que els premis que ha rebut són merescuts. Una abraçada. I estic content d'haver-te conegut dissabte. Fins aviat.
És una sort que tot plegat siguin només prediccions i mai puguem encarar-les a la realitat.
Jo vaig llegir el llibre d'una tirada, i tinc ganes de veure-la però encara no he pogut, coses de poble.
Una guerra pot canviar tant a la gent, que és imprevisible qualsevol reacció.
El pitjor és quan no pots ser ni d'un bàndol ni d'un altre, perquè hi tens l'ànima (família) ficada en els dos. Potser estaria més a prop de la família, de les dones que lluiten aferrissadament pel clan.
Aquests dies que passo a Barcelona tinc un cine a 5 minuts de casa on fan el Pa negre, el Nàpols. Tot i això, no hi he anat encara i mira que el Villaronga m'agrada molt. Però en fi, suposo que al final la veurem. Segurament tinc la prevenció habitual contra les coses massa publicitades. Si tingués menys gaurdís i menys goyas potser hauria estat més fàcil...
zel, si suposo que les guerres transformen molt, però tot ha de sortir d'allí mateix... allò que no hi és originalment no deu poder sortir mai...
Carquinyol, curiosa i complicada aquesta espècie ... em fa pensar molt el comportament de la gent...
DooMMasteR, doncs mira, jo avui no estic d'acord amb tu. potser et semblarà una bestiesa, però en el dia a dia actual lidiem moltes petites guerres i en cada una decidim de quin bàndol estem. ho fem contínuament. el comportament de la gent en una guerra gran només és una gran il·lustració del que fem cada dia...
Agnès, és bastant dura, però no tant com jo em pensava. la gent som així. no ens podem espantar al veure'ns. no hauria de ser cap sorpresa.
Martell, ditxós tu que ho tens tan clar! :-)
fanal, gràcies pels bons desitjos del dimecres. i tan de bo que els altres també es compleixin!
jordicine, jo no hi entenc gaire de cine. però un que es feia l'entès em va dir 'está tan bien hecha que no parece que sea española' i jo li vaig 'i és que no ho és!'
Joan, sí, sí, millor així!
Stel, potser sí que la gent canvia amb les guerres, però al final som el que som ... no ens hem de sorprendre!
Clidice, sí, les dones tenen els grans papers en la peli.
Lluís, a mi també em fan una mica de cosa les pelis que tenen masses premis ... i acostumo a allunyar-me'n. i de fet, abans d'anar a veure aquesta, vaig estar setmanes dient que no ho faria... però anima't que val molt la pena. jo ja n'estic preparant un altre post :-)
No calen guerres per saber com de miserables o heroiques són (som) les persones. Posa'ns en tessitures difícils o límits, i decideix.
Jo també he trigat a veure-la.
Com a historia no m'ha agradat gens, doncs no m'agraden les histories d'uns personatges que s'enfronten a les seves misèries i no se'n surten. Més quan té masses coses que la fan propera, alguns paisatges coneguts, l'accent, els actors,...
Penso que és una pel·licula molt ben feta artística i tècnicament, però un rotllo de guió. No llegiré pas la novel.la.
veí, precisament per això em fa pensar tant. al veure la peli diem: oh, pobres, mira que feien. i nosaltres continuament fem el mateix...
Joan, a mi tampoc m'han vingut ganes de llegir la novel·la!
Espero que no passem mai cap guerra per saber com ens tornaríem. Segurament supervivents nats.
paseante, de guerres en passem contínuament, no? i tot el que fem es sobreviure :-)
Publica un comentari a l'entrada