fa uns dies el ferran va declarar que woddy allen era l’home de la seva vida, tot i que després ho va corregir. és va autodeterminar emocionalment i va decidir que ell mateix era l’home de la seva vida.
em va fer pensar i vaig aconseguir posar en ordre algunes idees. bé, almenys hi vaig posar prou ordre com per poder escriure aquest apunt.
ja m’agradaria trobar-me un dia l’home de la meva vida. de fet, tinc una idea de com hauria de ser i de com no hauria de ser. hauria de ser una persona molt especial per mi i jo hauria de sentir que sóc molt especial per ell. no hauria de dependre de mi en cap sentit ni jo d’ell. hauria de tenir ganes d’estar amb mi sempre, però no hauria de voler estar contínuament amb mi.
no voldria una parella del tipus clàssic. més aviat de conveniència: quan ens convingui als dos estar junts hi estem, i quan no doncs no. saber que sempre podem comptar l’un amb l’altre. tenir dues vides paral·leles que es van tocant quan ens convé.
segurament demano massa, potser demano coses contradictories. jo diria que puc passar amb menys, però hi ha coses per les que no claudicaria:
que em digui que té moltes ganes d’estar amb mi però que els compromisos de la seva vida no li ho permeten tant com voldria. això és una excusa basada en aquella confusió generalitzada sobre el que es vol i el que es pot. n’hi ha tants que la fan servir que ja n’elimina a molts.
que em digui que no sap quan tindrà ganes d’estar amb mi. potser no ho entenc bé. però a mi em sona molt malament. és com el contrari d’una floreta. res que es pugui acceptar de l’home especial. i llavors va i em diuen que així és com són tots els homes. anem bé!
que em digui que només té ganes de tenir sexe amb mi quan em veu. això torna a ser el revés de com hauria de ser. somniar en l’altre, desitjar i sentir-se desitjada, això és el que jo vull per mi. i llavors em diuen que de fet això és el que diria un home honest, és eñque de veritat pensen els homes.
no vull concloure res dolent dels homes. només m’afegeixo a una cita:
“men are not against you; they are merely for themselves”
(gene fowler)
i segueixo esperant l’home de la meva vida, que donades les condicions que li he posat n’hi deu haver un com a molt i li deu estar costant trobar-me. mentrestant jo també m’independenditzo com a dona de la meva vida!
21 comentaris:
Em quedo amb la darrera frase dona de la teva vida! doncs genial!
saps, jo sempre he sospitat que no sols hi ha un home/dona de la nostra vida. En cada moment n'hi ha un tipus determinat però amb múltiples representacions: brad pitt, george clooney, etc, etc... saps a que em refereixo, oi? ;)
Un d'aquells escrits que podria ser meu... jo també l'espero, o ja no?.
A mi em perdonareu, però això de 'l'home de la teva vida' té títol de txoniprograma de Tele 5 :P
Elfreelang, això ho va acunyar la mar en un comentari al post del ferran,i jo m'hi vaig apuntar de seguida, és clar :)
RaTeta, suposo que sí, que en diferents moments els volem diferents, però potser el que compta és el desig. el fet de que sempre el desitgem d'alguna manera :)
Joana, si es pot esperar amb alegria, sense desesperar, val la pena :)
Carquinyol, segurament tens raó, en canvi 'la dona de la teva vida' no tant, no? perquè deu ser? :)
Es passa malament quan necessites sentir-te estimada i desitjada per qui voldriem.
Aquest sentiment és com una "tara" femenina, que ens té ben distretes bona part de la vida, pel que veig.
No sé, tinc la percepció que "aquest home de la teva vida" no seria el mateix que demanaves als vint o als trenta.Cada època demanem homes o persones diferents, anem canviant la demanda en funció de les nostres necessitats i la nostra maduresa.
Tu per esperar no quedis, però em sembla que aquesta declaració unilateral d´independència és el millor que es pot fer en els temps que corren.
perquè 'la dona de la teva vida' em sóna més a programa de 'la siete' xD
Ahir vaig deixar un comentari, que veig que no ha quedat, en el que, més o menys, deia que coincidia plenament amb tu i que segurament el "problema" radicava en les grans diferències que hi ha entre homes i dones. No és una crítica vers ningú, només una constatació de com som i com són...
Llegint ara els comentaris, crec que l'amic Carquinyol il·lustra molt millor tot el que jo pensava quan el vaig escriure...
Carquinyol, ja saps que m'agrades molt però avui no et posaria gaire nota no... ;-)
Petons, kika i Carquinyol!
Potser el problema més greu al que ens enfrontem tots plegats és que no acabem d'entendre les nostres diferències i seguim amb conceptes ensucrats irreals.
Els homes som cafres, ens han educat així, i les dones melindroses, pel mateix motiu. Evidentment és una simplificació excessiva, però hi ha una part de veritat en les generalitzacions que ens obliga a lluitar-hi en contra. I anar fent.
No és part de la gràcia?
Homens:
http://www.youtube.com/watch?v=y2kwPWtNKsI
Anònim, una mica sí, però amb el temps cada cop ho passo menys malament ... sap una mica de greu, però ens hem de cuidar de passar-ho malament ... i això només ho podem fer cadascú per si mateix!
Pais secret, suposo que quan era més jove amb molt menys m'hauria conformat... i com mes gran em faig pitjor :) i cada cop m'agrada més ser independent ... i quan sento segons què de segons quines parelles me n'alegro moltíssim de ser-ho! :)
Carquinyol, he de confessar que no entenc gaire l'acudit... ni l'explicació que en dóna la rita ... ho sento... estic perduda! :)
Rita, el que li deia al carquinyol: avui no us entenc, ni a tu ni a ell :)
Joan, tu hi tens com una mania pel sucre, no? :) si fóssim tots igual seria molt avorrit, és clar... no sabriem que fer ... ara en canvi ens passem tota la vida intentant entendre-ho i encara ens falta temps :)
José Luis, te has inspirado hoy, eh? però tu no te mojas ! :-D
jo és que avui estic com emboirat com el dia... :P
A més, no és culpa meva que els programes de teleescombraries escolleixin noms com aquests !!
Decididament, Carquinyol, avui t'emportes un calbot descomunal! ;-)
a tots ens agradaria posar una llista de requisits per les nostres parelles, però tot no pot ser. quan neix l'amor de veritat hi han coses que es deixen passar per alt. aleshores ets feliç
Aug !!!! :p
Jo tinc varies amigues de cinquanta anys que viuen soles perquè no volen viure amb segons quins homes, i que com no han trobat aquest home que volien, doncs prefereixen estar soles. I es que la convivència demana molta paciència i hi ha qui no vol claudica als seus costums. Jo tenia un amor als 20 de tipus passional, que es va desfer quan ens varem anar a viure junts. No varem aguantar més d'un mes.
Tinc una coneguda, de 51 anys, soltera convençuda, que sempre diu: -Ruca la dona que per un pam de llangonissa aguanta tot el porc.
(jo no dic res més)
Més que punts contradictoris, el que demanes és una forma de vida que et permeti gaudir d'una certa autonomia per no acabar asfixiada.
Em aquests temes mai se sap. Potser el dia que menys t'ho esperis aquesta persona apareix, us topeu i mai se sap. Potser el millor és justament això, no pensar-hi gaire i el que hagi de venir, vindrà.
Carquinyol, Rita, ai, ai, ai! com esteu! :)
garbi, deu ser que a mi fa temps que no m'arriba l'amor de veritat... i això és tot el que tinc!
Aris, la veritat és que molt millor sola que segons de quina manera :)
Agnès, jo també hi estic totalment d'acord. bona il·ustració! :)
Albert, potser, potser, tant de bo, deixarem de parlar-ne... per si un cas :)
Publica un comentari a l'entrada