stardate: una anada d’olla

avui sabia que m’havia de passar el matí davant de la tv3. m’havia preparat una mica de feina i de lectures perquè pensava que no m’interessaria gens el programa. també tenia la opció de tancar els ulls i de tapar-me les orelles. però no ho vaig fer.

de fet al cap de poc vaig tancar el llibre i vaig començar a badar. primer amb les imatges aèries de l’eixample. jo crec que ja n’havia vist, però mai m’havien impressionat tant.

i després les imatges de dins de la sagrada familia. quina al·lucinada. mira que hi havia estat vegades. mai no l’havia vist així, ni tan sols havia imaginat res semblant. potser per falta d’imaginació. tant se val. la llum, els colors, les columnes, tot junt, ... només un geni ho havia pogut imaginar així!

mentre al·lucinava vaig pensar en un escena concreta dels pilars de la terra: quan estan fent una gran celebració i el sostre de la catedral s’enfonsa amb tothom a dintre. he pensat que la sagrada familia també tenia punts perquè li passés ... i seria una passada veure-ho en directe. d’acord. se me’n va anar l’olla.

però és que tot el que estava passant allà dins no era gens normal.

en mig de tanta bellesa hi havia un home al qual no paràven d’enfocar que fotia una mala cara terrible. no sé si estava enfadat, cansat, tenia mal de panxa ... feia una mica de por. i de la resta, no se’n veien gaires de gaire contents.

a més, els que parlaven semblaven tots esquizofrènics: començaven en català, i sense més ni més, es posaven a parlar en castellà, després en llatí, ... i anàven canviant sense ordre ni concert. un tros de cada manera.

finalment, no vaig poder no fixar-me en què hi havia més de mil homes, entre capellans, bisbes i altres, lluint-se i fent-se els importants tota l’estona, i només quan va tocar netejar, van fer venir quatre dones. i ja està. només per això van voler les dones.