divendres, de juliol 23, 2010

stardate: un deute

es que se’m deu haver posat una brossa a l’ull.

i una merda!

es que tinc tantes ganes de plorar que no em puc aguantar les llàgrimes. sense voler els ulls se m’estan sobreeixint i no hi puc fer res.

m’agradaria trobar una estona de soletat en l’espai i en temps per poder deixar-ho anar tot. però de moment no és possible. sempre hi ha gent a la vora. qui et vol explicar, qui vol que li que expliquis, qui només passava, qui s’hi està, qui té una raó de ser-hi, qui hi és sense cap raó, ...

i encara que em preguntin ‘com estàs?’ no els explico el que realment em passa. ja em va quedar clar que no era correcte fer-ho. de fet a la majoria no els ho voldria explicar. i dissimulo fent aquell posat que decideixo fer quan hi ha gent, encara que sobretot em vingui de gust fer-ne un altre. aquell que ningú ha vist mai: el posat que faig quan estic sola.

i planejo una escapada. organitzo un trosset de temps i espai lluny de tothom. fa massa temps des de la darrera vegada i crec que m’anirà bé.

i es que a vegades situacions aparentment normals i previsibles desperten un sentiment d’angoixa que s’ha estat repetint en el temps. com si de sobte m’adonés que la vida me’n deu una des de fa molt temps. per què no es decideix a pagar-me-la d’una vegada?


16 comentaris:

Striper ha dit...

Una situació prou coneguda per mi,
la pregunta, com estas?
La resposta, Vaig fent..

Lluís Bosch ha dit...

Segurament és una qüestió de personalitat: hi ha gent que no dubta gens en explicar les seves emocions tal com ragen. No séi viuen més, però deuen viure millor.

MARTELL DE REUS ha dit...

Molt em temo que la vida no paga deutes, ni que li enviis el "Cobrador del Frac"

Albert B. i R. ha dit...

A vegades la gent no entén que, quan s'està així, molts cops el que prefereix un o una és trobar-se un moment amb tranquil·litat i sol o sola. Les seves excessives ganes d'ajudar poden ser contraproduents.

garbi24 ha dit...

De pagar-te-la no ho farà mai,però el que si pots i has de fer és cobrar-te-la. Es injust però sempre ens hem d'acabar movent nosaltres.

Agnès S. ha dit...

Diuen els pensadors que tots els moments serveixen per aprendre i per créixer, (sobretot els mals moments)
..però no fotem, qui teninm una edad, ja quasi no ens interessa aprendre tantes més coses).

Quan surtis d'aquesta situació, caldrà que et sentis alleugerida.
Buscar refugis, il.lusions, crec que és més intel.ligent que posar-t'hi "de cul".


Tu ja saps que es superar obstacles!

(Perquè no em sabre dir això a mi mateixa?)

marta (volar de nit) ha dit...

Molts ànims (sento no poder dir res més!!!!! però tampoc no em volia quedar sense dir res)

Joana ha dit...

Si, és fotut. És cíclic, va i ve. Ja la sé aquesta cara també.

kika ha dit...

Striper, una gran veritat que fa molt servei. i és que sempre anem fent ... a vegades millor altres pitjor :-)

Lluís,jo em considero de les que parlen, encara que potser n'hi hagi que parlin més que jo. però els moments que pateixo sóc incapaç de dir res a ningú. després, quan m'assereno una mica ho començo a deixar anar. però no sé què és millor o pitjor ...

Martell, com que no? i jo què estic esperant doncs?


Albert, no em passa gaire a mi que em vinguin al darrera preguntant ... només que a vegades és incomode anar pel carrer amb la llagrimeta que et penja :-)

garbi, això si que te pinta de solució! hauré de rumiar com fer-ho! gràcies! :-)

Agnès, has tingut bona punteria! :-) crec que aquest cop no he après de res nou. tinc al impressió de les circumstàncies es repeteixen. torno a passar pel mateix lloc on ja he estat abans. ja sabia que hi passaria i sabia com m'hi trobaria. arribat el moment hi ha hagut de passar. i ja està. però fa ràbia dir: fins la propera. no vull que n'hi hagi una altre d'igual. no poden ser una mica diferents les coses un dia? seria una bonica sorpresa de la vida!

marta, gràcies maca! és tot el que cal ara mateix! per deixar passar el temps i les cabòries! :-)

Joana, i se sent més lleu perquè ja ens sabem el cicle. vols dir que un dia serà avorrit i prou? ja no sentirem gens de mal? ara que hi penso, no sé si això seria millor o pitjor :-)

Pilar ha dit...

Passava per aquí...Un petó.

Ferran ha dit...

D'ençà un temps, les tempestes procuro passar-les a soles, amb la mínima interacció amb la resta d'éssers amb qui convisc normalment. Potser tu també ho fas, o potser t'aniria bé provar-ho... o potser cadascú ha de trovar la seva pròpia via.

Desitjo que la trobis aviat, Kika, i que la calma torni d'hora.

kika ha dit...

Pilar, gràcies! :-)

Ferran, gràcies! sí, ja ha passat. ha estat curteta. de fet cada cop ho són més curts, i ja va bé així. com deia jo miro de fer vida normal, i portar la processó per dins... però no en parlo fins que no ha passat :-)

mar ha dit...

ja ha passat?
bé me n'alegro...
vistos els comentaris, m'he sentit identificada amb això que deies de passar mil vegades pel mateix lloc i mil vegades caure allà mateix i sentir-se igual de malament...
darrerament vaig aconseguint canviar coses fent canvis en mi mateixa i no esperant que la situació canviï per si sola o les altres persones facin coses diferents...

m'ha costat uns quants anyets però sembla que estic en el bon camí...

petons maca!

kika ha dit...

mar, si, si. ja ha passat. i és per això que dius, que amb les anys anem aprenent a fer que aquestes coses passin cada cop més depressa. sort d'això! :-)

Filadora ha dit...

M'alegro que ja hagi passat!
Una abraçada Kika!

kika ha dit...

Filadora, gràcies! :-)