dimecres, de juliol 21, 2010

stardate: de tornada


les cames m’han portat amunt i avall per muntanyes i valls, fins tornar a casa.

però sembla que el cap encara no ha arribat. ja ho sé que ja no sóc allà dalt, però aquí no hi acabo de ser del tot.

penso i penso i no sé com explicar-ho.

posar a la motxilla els mínims. veure el poc que necessitem per sobreviure ja és una gran experiència. i al tornar adonar-te’n de tot el que t’ha sobrat!

sentir que el cos i sobretot les cames et responen. que vas fent amunt i avall. i quan et sembla que no pots més aturar-te i fer com una espècie de ‘reset’ al cos. notar que tot encara et funciona. agafar aire i seguir com si acabessis de començar.

travessar uns paratges meravellosos. escoltar el seu silenci. viure la seva calma. badar amb els colors. en cada un m’hi voldria aturar, assaborir-lo, fer-me’l meu un ratet. però s’ha de seguir.

gaudir d’uns vistes fantàstiques. les roques pelades de l’alta muntanya, els parts verdíssims per damunt de la ‘tree line’, el soroll dels rius a les fondalades, els canvis de la vegetació, ...

tenir mig catalunya als peus i reconèixer-la trosset a trosset. és clar que, anant amb uns guies que es coneixen tota la geografia catalana això és fàcil.

l’aire fresquet que se sentia als cims i que convidava a quedar-s’hi per sempre. la boira que va fer alguna etapa més emocionant del compte, i també ens va deixar algun dia sense vistes. el sol que ens donava unes vistes esplèndides. els núvols que, quan tapaven el sol, tant agraíem.

a les pujades concentrada en coordinar respiració i cames. un gran exercici mental. però ni així no els atrapava. sempre em van haver d’esperar. no sé si eren les cames, els pulmons, el cor ... però el meu ritme era diferent. i per això vaig aconseguir alguna foto en solitari.



a les baixades fer servir el cap per alleugerir el mal dels peus. és fantàstic adonar-se de quant fàcil és fer desaparèixer el dolor. i si trobes un riu d’aigua gelada per ficar-hi els peus un ratet ... llavors ja és la glòria!

el cap ha estat fonamental per sobreviure la travessa. quan el caminar es va tornant rutina, el cap es va calmant. els pensaments van despareixent i només penses en ser allà i aprofitar el moment. crec que és aquesta calma mental la que permet al cos seguir el ritme amunt i avall.

i per cansada que estigui quan arribo al final penso que en vull més!

ha estat una experiència fantàstica. en vull una altra!

de moment mirant les fotos vaig baixant d’allà dalt i vaig tornant a la vida real.


16 comentaris:

Joan Ayats ha dit...

Sempre he dit que el millor de les muntanyes és el moment en que et treus les botes. ;-)

Salut!

Elvira FR ha dit...

Apa que bé que t'ho has passat!

MARTELL DE REUS ha dit...

Vas estar de sort de no trobar-te cap moto ni quad que pertorbés la calma que vas trobar en aquell indret.

Clidice ha dit...

en Martell sempre tan optimista! ;) Nena, descrius molt bé tot allò que trobem els que anem a buscar-ho allà dalt: a nosaltres mateixes manta vegades :) Me n'alegro que et "funcionés"! :)

sànset i utnoa ha dit...

Gran experiència! A l'agost nosaltres farem una escapadeta així -versió light, clar. Ara, jo a la motxilla hi penso incloure un pernil, pel que pugui ser...

*Sànset*

Striper ha dit...

Dons a viure aviat la proxima experiencoa.

kika ha dit...

Joan, home el millor no ho sé, però és un moment boníssim! :-D

Elvira, la veritat és que sí, molt. i no sé com he pogut passar tota la vida sense haver-ho fet això!

Martell, això no ho recordo, veus? no n'hi devien haver... o sí? :-D

Clidice, me n'alegro molt de saber que ho compartim. és una bona cosa per ser compartida! :-)

Sànset, un pernil a la motxilla! quin disbarat. ara bé un paquetet de pernil ben embolicat ... segur que us fa servei! :-)

Striper, ja m'estic impacientant! :-)

Alepsi ha dit...

Quina enveja Kika!!!!!!

Tinc unes ganes monumentals de fer una ruta a peu...... ains...

Albert B. i R. ha dit...

Completar reptes com aquest acostumen a donar una gran dosi d'autoestima i confiança. Que es repeteixi!

kika ha dit...

Alepsi, doncs vinga, anima't i posat-hi. val molt la pena!

Albert, espero que es repeteixi ben aviat. i això que dius que dóna: tant de bo! :-)

Agnès S. ha dit...

Felicitats, i veus com no vas punxar?
Lo demés, (família, feina,etc...) tot bé i al mateix lloc, oi que si?

kika ha dit...

Agnès, sí, ho vaig aconseguir! una gran satisfacció! :-) lo demés, gràcies a que hi ha una gent fantàstica que m'envolta va anar molt bé també! ;-)

Joana ha dit...

Si que costa tornar! Però, el que compta és que ho has fet i estàs satisfeta. Quina enveja!!!

kika ha dit...

Joana, les pors de no acabar eren molt grans al començament, però es van anar esvaint. ara ja ni les recordo. nomes tinc bones sensacions! :-)

Pilar ha dit...

T'has oxigenat moltíssim en aquests paratges que tan bé descrius...Ben retrobada, Kika!

kika ha dit...

Pilar, molt! una gran experiència! gràcies! :-)