dimecres, de juny 09, 2010

stardate: reimagined (i)

tinc la impressió que darrerament no estic gaire inspirada. els posts que escric són més aviat descripcions. sembla que no hi afegeixi gaire cosa de collita pròpia. i la veritat és que tant la millor sèrie de ciència ficció com el llibre que m’ha enganxat més últimament m’han fet pensar molt.

per això m’he decidit per adoptar part del títol de battlestar galactica per mirar de posar-hi remei.

la sèrie que vaig comentar aquí es titula ‘reimagined battlestar galactica’ perquè és un ‘remake’ d’una sèrie més antiga que diuen que no val gaire la pena. aquesta sèrie reimagined fa pensar molt sobre l’objectiu de la vida i l’objectiu de la humanitat.

un grup de pocs supervivents de la humanitat ha de mirar com fer per sobreviure, i defensar-se dels atacs d’uns robots que ells mateixos van crear i que han destruït tots els planetes que habitaven els humans. aquests robots han evolucionat i semblen humans en molts aspectes. en un sentit són els fills que es rebelen contra els pares.

els objectius de cada facció en guerra no són clars. passen de voler aniquilar l’adversari a la necessitat de fer possible una supervivència conjunta. això fa la sèrie molt interessant encara que no és la part més interessant que jo hi vaig trobar.

el paper de la religió, o millor, de les religions també s’analitza amb detall. els robots tenen un únic deu, els humans son politeistes de l’estil dels romans. l’accent es posa en l’efecte que tenen les religions sobre les maneres de fer i de pensar de les diferents societats. i es demostra la seva utilitat i les seves fallides.

la política és un tema recurrent també. des de la corrupció, fins a les negociacions més subtils. pasant per cops d’estat, i atacs terroristes. com es legitima un govern, com es prenen les decisions, com es decideix el que necessita la gent, com es pot aniquilar un adversari electoral. no hi ha cap decisió fàcil. cada escenari es planteja molt clarament i les resolucions no son gratuites.

l’amor, no hi podia faltar, hi és present en totes les dimensions possibles. des dels típics enganys, fins als matrimonis estables durant milers d’anys.

cada detall sobre cada un d’aquests temes fa que tots els capítols siguin interessantíssims. tanmateix, jo prefereixo la part més intimista. cada un dels protagonistes de la sèrie també s’enfronta a grans contradiccions sobre els objectius personals. l’evolució de cada personatge ens mostra com el que un es planteja com a objectiu en la vida es va modelant i canviant a mesura que el que l’envolta va canviant.

suposo que deu ser important tenir un objectiu a la vida, perquè si no en tens pateixes. però per altra banda lo important és la flexibilitat. saber anar adaptant l’objectiu en cada moment tenint en compte la disponibilitat de l’entorn i el que es va aprenent pel camí.


8 comentaris:

GURMET ha dit...

La verita no crec que tingus gaire crisis creativa.

Carquinyol ha dit...

la sèrie antiga era curiosa, era d'aquestes edls anys 80 amb orientació juvenil, jo recordo que la van fer un estiu per la Televisió Espanyola.

Imagina't com era que el Adama l'inerpretava l'actor que feia de patriarca a Bonanza i Starbucks era el ros de l'Equipo A !!

Pais secret ha dit...

No segueixo cap sèrie d´aquestes, mai m´hi he sentit identificada. No m´atrauen, ni per estètica ni per argument, però m´agrada llegir les conclusions que en treus.
De tot, em quedo amb el darrer paràgraf. Bon dia!

sànset i utnoa ha dit...

No n'entenc massa de sèries, francament.

Ara, et diré una cosa: tots passem per temps en que no ens sentim "massa inspirats". Nosaltres vam estar dues setmanes sense escriure. I el primer escrit que vam deixar van ser simplement dues fotografies "curioses". No ens hi hem de capficar massa. La inspiració, com tot, torna. Li costi més o menys, tant se val, tornarà.

*Sànset*

Ull de cuc ha dit...

Sempre tenim coses per explicar, però de vegades no trobem el moment... la inspiració sempre hi és, al nostre voltant, només cal que fem una ullada per atrapar-la ;)

La sèrie té bona pinta, tot i que em recorda a una pel·lícula que ara no recordo... però suposo que sí. D'alguna manera, ens agraden els objectius personals perquè nosaltres també en tenim: i podem veure com altres solucionen situacions semblants a les nostres per tirar endavant (encara que si la sèrie és amb robots, no sé si és el cas, jeje).

Una abraçada!!
:)

Rita ha dit...

No m'agrada gens la ciència ficció... :-(

Elvira FR ha dit...

Qui post escriu bloc empeny.....reflexionar sempre està bé...objectius a la vida...sempre se n'han de tenir i anar renovant....dia a dia..

kika ha dit...

Gurmet, potser ho vaig escriure massa aviat... abans d'haver-hi pensat una mica...

Carquinyol, i val la pena o no? em sembla que les cares no m'importen tant... al final, si va be te'ls estimes a tots. però ha d'anar bé. i això ho deicideix la història que expliquen...

Pais secret, suposo que el paragraf final és el que volia dir. la resta potser és palla per arribar-hi :-)

Sànset, jo tinc la meva pròpia mesura. si quan acabo d'escriure estic igual que quan he començat vol dir que no anem gaire bé. si quan acabo d'escriure em sento mooolt bé, i em reconec en el que he escrit, i llegir-ho m'omple, aleshores ... endavant amb el blog. ha fet la feina que volia :-)

Ull de cuc, però són uns robots tan humans, que a vegades fan una mica d'enveja. són molt monos :-)

Rita, com pot ser això? alguna ciència ficció són només filosofades sobre la vida, metàfores sobre com voldriem ser, o podriem ser, o potser no podrem ser mai però estaria bé :-)

Elvira, si, si, encara que a vegades els posts no siguin el que voldriem, segurament ens ajuden a fer altres posts on si que ens hi trobem molt bé :-)