des del primer moment tothom va saber què era. menys jo.
pensava que podia ser alguna cosa diferent.
desitjava que fos diferent.
em van avisar, m’ho van suggerir i jo no me’n vaig voler adonar.
ara ja ho sé. n’estic convençuda.
i no sé si em fa més mal la decepció o l’orgull.
14 comentaris:
non ho capito niente, forse, però ti mando un bacio!
De fet, molt sovint l'orgull pot ser molt més dolorós que la pitjor de les decepcions. Tots hauríem d'aprendre a deixar-lo estar, perquè no és un bon company d'aventures.
*Sànset*
sovint les perspectives des de dins són diferents que des de fora, per això moltes vegades els altres veuen coses que nosaltres no volen (o no volen veure, que això també passa...)
Jo crec que et faran mal les dues coses per igual ;)
ànims !
Anònim, segurament si que ho has entés. de totes maneres, moltes gràcies. un petó per a tu també :-)
Sànset, segurament tens raó. però potser fa més mal perquè és més difícil de controlar, o és al revés? de totes maneres, l'orgull fot, si que fot!
Carquinyol, i encara que sapiguem que els altres ens veuen millor, costa (al menys a mi!) fer cas quan el 'whishful thinking' ataca.
Si sents el dolor de la decepció i l'orgull, prent-t'ho com el senyal que et mostra que estàs viva. Això vol dir que sanaràs.
Rep una forta abraçada.
Kika, potser tu també sabies què era, des del primer moment, però no volies creure-t'ho. Potser no t'agradava i ho volies diferent. Sí, potser el més fotut va ser la decepció de no poder canviar el que hauries volgut diferent.
Pilar, bona idea! em sembla que em farà un bon efecte avui pensar així! :-)
Ferran, segur! segur que ho tenia ben be davant i no ho volia veure. però també me fot haver d'admetre que estava equivocada... tot em fot!
Et fan mal les dues coses , segur, però no pateixis, si te n´has adonat més val tard que mai.Em va passar una cosa semblant fa poc més d´un mes ( salvant les distàncies, no sé que és el que t´ha decebut) i creu-me , fa mal però es un alleugeriment palpar la veritat.
El consell de la Pilar també t´ajudarà, diuen que quan cou, cura. I quan pica , madura.
I si et cou i et pica és que no ets de pedra ni de suro. ànims!
Pais secret, has fet un poema del que havia dit la pilar :-) sabia la part de quan cou cura, però no la de quan pica madura. m'ha agradat molt! me l'apunto! :-)
Totes dues coses fan mal!
de tot se n'aprén guapa :) mira-t'ho des d'Andròmeda, segur que ho veus més petit :)
Entenc que sentis decepció i orgull, però, imagina que "des del primer moment haguessis sabut que era", no és millor "pensar que podia ser alguna cosa diferent". El què vull dir és que jo mai intento perdre l'esperança, sempre intento pensar que hi ha una explicació preciosa que ho resoldrà tot. Innocent? Inteno no malpensar.
Hagués sigut pitjor que "des del primer moment haguessis sabut què era" i al final hagués resultat "ser alguna cosa diferent".
No sé si t'ajudo o t'embolico, patons!
Però va estar bé mentre va durar?
Això és molt important, sinó si que n'hi ha per sentir-se malament., espero que no hagi estat així!
Ànims!
Joana, tens raó, no cal decidir...
Clidice, ara me n'hi vaig! :-)
Filadora, ajudes, i molt ... més val pensar bé que malament, sobretot quan no hi ha evidència!
Agnès, i s'hi està bé encara :-)
Publica un comentari a l'entrada