a casa encara tinc un termòmetre de mercuri. diu que ara ja no en vènen. de fet jo no el faig servir mai. només per la canalla.
si tinc el cap clar i el cos em funciona sense queixar-se gaire vol dir que em trobo prou bé com per anar fent. i per tant, no dec tenir febre i el termòmetre no em cal per res.
si noto que tinc el cap espès i no sóc capaç de fer el que hauria de fer vol dir que millor que em posi al llit i esperi que arribin temps millors. quan passa això és que dec tenir febre i en aquest cas el termòmetre tampoc em cal per res, perquè ja ho sé que no estic bé.
l’altre dia sentia que estava al límit. tenia el cap bastant espès i em costava anar tirant. però tenia un viatge de feina previst, i vaig fer un esforç per pujar a l’avió pensant que el malestar que tenia ja m’aniria passant. anava cap a paris pensant que arribaria a l’hotel, al bell mig del barri llatí, faria un tomet per aquells carrers, trobaria un restaurant bonic i faria un bon sopar. un vespre tranquil i desitjable.
quan l’avió ja era enlaire, vaig pensar: i si em menjo ara un entrepà, d’aquests horribles dels avions, i així quan arribi ja hauré sopar i podré anar a dormir de cop? aquesta idea em va convèncer.
un cop més no calia que fes servir cap termòmetre. era la senyal de que les coses no anàven bé. quan vaig arribar, vaig fer una mini passejada pels voltants de la sorbonne, i me’n vaig anar cap al llit. segur que pot semblar que estava malgastant el temps, però m’hi vaig trobar tan bé!
engego la tele i quasi tot eren canals en francès i en alemany, dels que no entenia res. a la bbc parlaven dels minarets de suïssa, i a la tv1 internacional feien el telediari. hi vaig dedicar una estona. mirar les notícies amb tranquil·litat i sense res més per fer és un cosa que normalment no em passa. després vaig agafar el super llibre del blogaire inquisidor fins que em va venir la son.
l’endemà la matí em sentia com a nova (que bé s’està quan s’està bé!). vaig matinar, vaig fer un esmorzar francès al davant del pantheon, i vaig anar caminant fins a la feina. passejant per carrers i carrerons, vaig veure mercats i paradetes que tot just obrien. unes visions que em van fer envejar una mica als parisencs que poden veure això cada matí.
després de treballar em van convidar a un bon dinar, i abans d’agafar l’avió de tornada em vaig regalar una passejada pels jardins de luxemburg. quan al vespre tornava a ser dalt de l’avió em tornava a sentir quasi bé igual que quan hi havia pujat el dia abans: al límit.
vaig acabar el viatge tal com l’havia començat. potser pitjor, perquè a la tornada he seguit al límit uns quants dies. fent vida normal però amb el cap molt espès. finalment han arribat temps millors i ara m’he convençut que el viatge ha valgut la pena.
_____________________________________
fa un any oferia una correcció sobre unes entrades anteriors. avui les corregiria totes!
9 comentaris:
uff jo ara mateix estic al limit desitjant el llit.
Striper, i jo també, de nou :-)
no seran els aires d'aquí que t'estan sentant malament ? En fi, cuida't eh? Per cert... ja ma'agradaria a mi fer algun viatge de treball així, no gaires tampoc, només algun... ;)
Carquinyol, espero que no, ... però qui sap? aquest viatges estan molt be quan estàs en plena forma... sino, a vegades pesen una mica :-)
Quan ets sents així el millor que pots fer és menjar suau, molta aigua i a descansar. Si tens un pont llarg segur que et podràs dedicar a tu mateixa, el cos és un rellotge i quan diu prou és prou.
Fes-li cas.
(Quina envejeta de viatge, nena, tot i que no estiguessis al cent per cent ho vas ben aprofitar...)
Jo també tinc un termòmetre de mercuri, si que m'el poso per corroborar el que ja sé, tonteria? si, però que hi farem, més val que no em pugi molt la febre que em desplomo.
Jo vaig comentar el llibre, així que també t'ha agradat? Jo no el vaig llegir tan ràpid, vaig trigar més.
Si tens pont, recupera't, que venen les festes de Nadal.
Pais secret, tinc previst un pont segons les seves recomanacions. descans, vacances! a veure si així remuntem! de fet, ja estic bastant recuperada de tot plegat.
i si, parís sempre fa il·lusió. és un lloc especial :-)
Joana, si quan et puja molt la febre et desplomes, et passa igual sense termòmetre, no?
és broma. entenc que hi deu haver una raó poderosa perquè tothom el fa servir el termòmetre... però jo quan em trobo malament de veritat no puc pensar ni en el termòmetre ni en anar al metge ... i així em va! :-)
així que vas ser tu la del llibre. moltes gràcies! va ser casualitat que el prengués al viatge. entre les esperes als l'aeroports, els avions i les nits tranquil·les d'hotel el llibre se'm va fer curt.
ara estic a mig camí del l'altre llibre que vas recomanar: 'el fred canvia la trajectòria dels peixos'. vas ser tu també no? amb aquest vaig més lenta. però ara amb el pont ja no durarà gaire més :-)
Kika, potser som ànimes bessones i no ho sabem. La teva teoria del termòmetre me l'aplico a mi mateix amb la mateixa lògica.
Anar a París i disfrutar d'una vetllada de llit, tele i lectura? Ideal, fantàstic si era el que et demanava el cos!
Ferran, potser sí que som ànimes bessones! :-)
la passada per parís hagués pogut ser millor, si hagués pogut fer el que tenia previst; i també hagués pogut ser molt pitjor, si l'endemà no hagués estat en condicions... va ser una mica millor que sobreviure :-D
Publica un comentari a l'entrada