dimarts, de desembre 01, 2009

stardate: finalment llegeixo

feia temps que no aconseguia perdre’m en un llibre. començar a llegir un llibre i tenir la sensació de ser transportada a dins de la història. i així poder deslliurar-me, per una estona, dels meus pensaments i de la meva realitat. no voler deixar de llegir. voler saber-ne més. tenir un lloc on voler anar diferent de la realitat.

ahir vaig començar ‘el blog del inquisidor.’ i avui l’he acabat.

em feia patir una mica el fet que últimament no era capaç de llegir amb ganes. començava un llibre i el deixava al cap de poc. amb aquest llibre he aconseguit tornar a gaudir de la lectura. i espero que aixó sigui només el començament d’una nova temporada.

va de blogs i de bloggers. i ben aviat diu:

“Me complacería que os fascinara, para que ocultarlo, pero me conformo con que al leerla sintáis que tiene algo que ver con vuestra propia aventura.”

m’ha fet sentir identificada. després he pensat que potser és un sentiment de blogger novata. i ara potser ja no ho hauria de ser tant novata.

m’ha agradat molt. des del bon començament m’ha tingut enganxada. i com més m’hi endinsava més enganxada em tenia. m’ha agradat la història d’uns bloggers, solitaris i silenciosos. m’han agradat les filosofades que intercanvien els protagonistes. els diàlegs els he trobat bonsíssims. m’ha agradat el suspens que es manté fins al final. no he aconseguit endevinar què passaria fins que ho he llegit.

és un llibre de lorenzo silva. el vaig conèixer perquè algú el va recomanar en un blog. ara no recordo qui. és en castellà i no hi ha traducció al català (això és el que em van dir).

mentre llegia anava marcant alguns paràgrafs. en copio un parell aquí.

“Con el tiempo vamos acumulando así personas que hemos sido, y luego hemos dejado de ser. Al llegar a cierta edad, somos tanto el que en ese momento vive como una colección más o menos larga de muertos. Pero los muertos, contra lo que suele creerse, no se están quietos, y además son rencorosos: desearían ver al que está vivo incorporado a su lúgubre compañía. El resultado es que siempre estamos, en cierta forma, sosteniendo un pulso contra todos nuestros yos muertos.”

“... tenemos lo que merecemos tener, y perdemos lo que merecemos perder. Porque sólo merecemos tener lo que necesitamos, y cuando necesitamos algo sabemos cuidarlo y no lo perdemos. Y merecemos perder lo que no necesitamos, y cuando no necesitamos algo no sabemos cuidarlo y dejamos de tenerlo.”

_____________________

Nota 1: al final d’aquesta pàgina hi ha un link que proposa adherir-se a “televisió sense fronteres.” una iniciatiava legislativa popular per a demanar que tv3 es pugui veure al país valencià.

Nota 2: fa un any parlava de les meves aspiracions i d’on no podia arribar a oh! kant, kant! avui segueix vigent.

16 comentaris:

Striper ha dit...

Sembla un obra interesant prenc nota.

Joana ha dit...

Subscric l'últim paràgraf..."tenemos lo que merecemos...
Quan trobes un llibre que t'enganxa voldries que no s'acabés mai. Jo acabo de llegir " L'home d'origami" i "Historia de un matrimonio"i els dos m'han enganxat!

pere ha dit...

En canvi jo subscric els altres dos paràgrafs, però del tercer no m'agrada la paraula merèixer, mai no m'ha agradat aquesta paraula potser perquè em recorda coaccions excessives.
Que bé que hagis trobat un llibre per endinsar-te amb plaer.

kika ha dit...

Striper, ja m'explicaràs què et sembla.

Joana, me'ls apunto aquests... a veure si m'enganxen a mi també.

pere, es pot entendre com que si deixem de tenir cura d'alguna cosa perquè de fet no la necessitem, la perdrem, i és just.
també es pot entedre com si no hi hagués lloc per a injusticies... aquesta interpretació ja no em covenç tant.

sanset i utnoa ha dit...

Molt interessant el llibre. L'intentaré trobar. Últimament a mi també em costa trobar un llibre que m'engantxi, i això comença a ser preocupant. Sempre havia cregut que els triava bé, però ara no ho tinc tant clar...

*Sànset*

Pais secret ha dit...

Kika, me n´alegro que finalment hagistrobat un llibre que et fes bona companyia. Jo encara " estoy en ello", espiocant d´aquí i d´allà sense trobar-lo. Però no em rendeixo, arribaran temps millors.
He arribat a la conclusió que és "culpa" meva, ara no estic per llibres, estic per altres coses i mentrestant vull gaudir-les també.

Pels dos fragments, endevino que el llibre de´n Lorenzo Silva va ple d´aquell tipus de raonaments que tu ens plantejes moltes vegades i que ens fan pensar.Me l´apunto per quan arribi l´hora.

rits ha dit...

me n'alegro que t'hagi atrapat i hagis gaudit de la lectura.
me l'apunto!!!

Clidice ha dit...

felicitats pel llibre, cada dia costa més "enganxar-se", encara que als blogs no, per això estic enganxada a aquest també :)

kika ha dit...

sanset, quina responsabilitat! a veure si després de fer tanta propaganda no us agradarà!
jo no tenia gaires expectatives... de fet gens...
la veritat és que com que es curtet... el mal que pugui fer no serà gaire greu :-)

Pais secret, jo també crec que era culpa meva que no m'enganxés als llibres últimament... el meu cap no devia estar prou fi... ahir i abans d'ahir vaig disposar de temps i de calma... i això va ajudar.
el llibre també, ja que, com tu molt bé endevines, les filosofades dels protas són del tipus que m'agraden a mi :-)

rits, quedes avisada dels condicionants que han fet que m'hi enganxés! no la vull tota la responsabilitat :-D

Clidice, saps què? una mica la protagonista em va fer pensar en tu :-)

Clidice ha dit...

uix! quin iuiu ;P

kweilan ha dit...

He llegit Barcelona tràgica i m'ha enganxat bastant però porto també una temporada que res m'acaba d'entusiasmar. Gràcies per la recomanació.

Pilar ha dit...

Potser algun dia em decideixo a llegir el llibre de què parles, Kika.
Les afirmacions categòriques, mai no m'han agradat. Jo penso en una evolució de la persona, mai en una cadena de personatges morts suplantats per altres diferents.
Pel que fa a les dues preguntes últimes, em faig dues preguntes que em donen una resposta immediata:
-Qui es mereix tenir les experiències tràgiques, siguin quines siguin, que de vegades se'ns presenten?
-Qui es mereix perdre's a si mateix, quan et malbarates i penses que no et necessites?

Endevines la meva resposta?

Pel que fa al que parlaves l'any anterior, sempre he cregut en la frase feta: "El respeto empieza por uno mismo".

M'agrada que em facis pensar i la manera amb què ho aconsegueixes.

kika ha dit...

Clidice, no pateixis, que només has inspirat en les coses bones... bé les que a mi m'agradaven :-)

kweilan, jo també provaré al teva recomanació. potser és el temps que ens desenganxa... :-)

Pilar, aquí potser ens hem canviat els papers. i ara sóc jo la que no ho interpreto tan literalment, com vas fer tu amb el poema.
no ho penso com persones mortes, sino maneres de ser que ja no són (ja no som), però que d'alguna manera reapareixen en el dia a dia perquè són part de la nostra història, i part nostra, és clar.

i si que em sembla endevinar la teva resposta. aquesta última cita, tal com m'ha fet notar el pere, potser no es pot aplicar a tot. de fet crec que hi ha coses a les que no aplica.
de totes maneres, el pensar que segurament posem molt esforç en manternir allò que de veritat volem o ens cal i que això fa que ho aconseguim mantenir no em sembla malament.

i finalment, quan parlo de respecte o de qulasevol altra cosa, sempre ho penso en primera persona. en el que jo hauria de fer. i tant! :-)

Carquinyol ha dit...

a mi em passava més aviat que no hi havien llibres que m'atreiessin especialment... per sort, aquest estiu vaig llegir un que estava força entretingut i força "arrodonit" (com a mi m'agrada) i fa poc un d'una de les meves temàtiques favorites... i clar, així és molt fàcil !!

Pilar ha dit...

Gràcies, Kika, per mostrar-me la teva visió...Ho veig d'una altra manera. ;-)

kika ha dit...

Carquinyol, és el que tenen els bons llibres... t'atrauen. si són de temàtiques preferides llavors ja t'atrauen abans de començar. si no, potser que t'enganxin i acabis descobrint una temàtica preferida nova!
i si no passa ni això, llavors el millor que es pot fer és deixar-lo de seguida... encara que a vegades costa... és quan ens arriben a avorrir!

Pilar, :-)