stardate: parlant

com a espectadors de pel·lícules i de sèries tenim una posició privilegiada. som quasi bé com deus que ho veuen i ho senten tot. veiem i escoltem a cada personatge parlant en moltes situacions diferents, amb moltes persones diferents.

a més els diàlegs han estat pensats i preparats per fer-nos arribar un missatge concret. i si ho han fet bé podem arribar a pensar que coneixem exactament aquell personatge: com és, què vol, que li agrada, de què dubte, què el fa patir, perquè fa el que fa, ...

quan arribem a entendre tan bé als personatges, és fàcil adonar-se de quins són els origens dels seus problemes. i deseguida veiem que si el protagonista li hagués explicat d’entrada allò a aquella persona, ja no li hauria passat cap de les coses terribles que li han passat després. però no li va dir. i per això els productors van poder fer la pel·lícula.

mirant pel·lícules i sèries és fàcil adonar-se que la majoria dels problemes que tenen els personatges són per culpa de que la gent parla poc. és clar que si tothom expliqués clarament el que pensa segurament hi hauria menys conflictes. i si hi hagués menys conflictes les històries serien molt menys interesssants, i llavors no hi hauria cap raó per fer-ne una pel.lícula.

però el fet és que el parlar poc és el que crea problemes. com a mínim pot fer perdre oportunitats, i fins i tot pot arribar a crear conflictes. això és el que es veu que passa als personatges de ficció.

en el dia a dia de la vida real és més difícil de veure, però també passa, i ens passa a tots. fem el mateix que fan els personatges de les pel·lícules: no diem el que pensem d’entrada. i això fa que es produeixin malsentesos, conflictes. normalment no són tan grans com per fer-ne una pel·lícula, però n’aconseguim de fer alguns que deu n’hi do. i sempre és el no parlar l’origen dels problemes i dels conflictes. el que passa és que a la vida real no és veu tan clar com en el cas de les pel·lícules, perquè en el nostre dia a dia no tenim una posició tan privilegiada.

en la vida real costa molt conèixer les persones i costa molt conèixer l’argument. encara que passem molt temps junts, molt més del que pot durar una pel·lícula, de cada persona només som capaços de veure’n una dimensió. perquè cada vegada que la veiem i la sentim és quan s’està dirigint a nosaltres. és com si només poguessim aconseguir una perspectiva única de cada persona. i llavors tot el que podem arribar a conèixer d’una persona serà esbiaxat per aquesta perspectiva: per la seva manera de reaccionar amb nosaltres. per això podem arribar a pensar que els problemes i els conflictes són deguts a que l’altra persona no m’escoltava, o no posava prou atenció, o no em va entendre, o no em va fer cas, ... però de fet si parlessim més i més clar estic segura que podriem evitar alguns dels problemes i conflictes.

d’aquí la meva màxima: si vols una cosa assegurat de que queda clar que l’has demanada, que l’has dit prou fort com perquè et sentissin, prou clar com perquè t’entenguessin. assegurat de que si no la tens no sigui perquè no ha quedat clar que la volies.