dijous, de novembre 19, 2009

stardate: parlant


com a espectadors de pel·lícules i de sèries tenim una posició privilegiada. som quasi bé com deus que ho veuen i ho senten tot. veiem i escoltem a cada personatge parlant en moltes situacions diferents, amb moltes persones diferents.

a més els diàlegs han estat pensats i preparats per fer-nos arribar un missatge concret. i si ho han fet bé podem arribar a pensar que coneixem exactament aquell personatge: com és, què vol, que li agrada, de què dubte, què el fa patir, perquè fa el que fa, ...

quan arribem a entendre tan bé als personatges, és fàcil adonar-se de quins són els origens dels seus problemes. i deseguida veiem que si el protagonista li hagués explicat d’entrada allò a aquella persona, ja no li hauria passat cap de les coses terribles que li han passat després. però no li va dir. i per això els productors van poder fer la pel·lícula.

mirant pel·lícules i sèries és fàcil adonar-se que la majoria dels problemes que tenen els personatges són per culpa de que la gent parla poc. és clar que si tothom expliqués clarament el que pensa segurament hi hauria menys conflictes. i si hi hagués menys conflictes les històries serien molt menys interesssants, i llavors no hi hauria cap raó per fer-ne una pel.lícula.

però el fet és que el parlar poc és el que crea problemes. com a mínim pot fer perdre oportunitats, i fins i tot pot arribar a crear conflictes. això és el que es veu que passa als personatges de ficció.

en el dia a dia de la vida real és més difícil de veure, però també passa, i ens passa a tots. fem el mateix que fan els personatges de les pel·lícules: no diem el que pensem d’entrada. i això fa que es produeixin malsentesos, conflictes. normalment no són tan grans com per fer-ne una pel·lícula, però n’aconseguim de fer alguns que deu n’hi do. i sempre és el no parlar l’origen dels problemes i dels conflictes. el que passa és que a la vida real no és veu tan clar com en el cas de les pel·lícules, perquè en el nostre dia a dia no tenim una posició tan privilegiada.

en la vida real costa molt conèixer les persones i costa molt conèixer l’argument. encara que passem molt temps junts, molt més del que pot durar una pel·lícula, de cada persona només som capaços de veure’n una dimensió. perquè cada vegada que la veiem i la sentim és quan s’està dirigint a nosaltres. és com si només poguessim aconseguir una perspectiva única de cada persona. i llavors tot el que podem arribar a conèixer d’una persona serà esbiaxat per aquesta perspectiva: per la seva manera de reaccionar amb nosaltres. per això podem arribar a pensar que els problemes i els conflictes són deguts a que l’altra persona no m’escoltava, o no posava prou atenció, o no em va entendre, o no em va fer cas, ... però de fet si parlessim més i més clar estic segura que podriem evitar alguns dels problemes i conflictes.

d’aquí la meva màxima: si vols una cosa assegurat de que queda clar que l’has demanada, que l’has dit prou fort com perquè et sentissin, prou clar com perquè t’entenguessin. assegurat de que si no la tens no sigui perquè no ha quedat clar que la volies.



8 comentaris:

Striper ha dit...

A la vida real sempre hi han coses que guardem per nosaltres, son coses massa nostres per compartir.

MARTELL DE REUS ha dit...

De fet la nostra societat està basada en parlar amb els màxims embuts possibles, les declaracions dels polítics o les actuacions diplomàtiques així ho testimoníen. En canvi la persona transparent que parla sense embuts és titllada gairebé sempre com a friki o demagògica.

PS ha dit...

Estic d´acord amb el que dius Kika, el que passa és que com diu l´Striper, hi ha coses molt personals, molt d´un mateix que preferim guardarles per nosaltres mateixos.Això genera malsentesos a vegades, però si ho volem guardar deu ésser per alguna cosa, per falta de confiança o per inseguretat.
Un altra cosa seria al terreny pràctic, al carrer, a la feina, amb la família, llavors si que cal dir les coses altes i clares. El que passa sovint és que molta gent no sap escoltar, et fan una pregunta i quan t´expliques ja te n´estan fent una altra sense deixar dir ni argumentar la primera resposta.
Fa temps que li dóno voltes a aquest tema...

Clidice ha dit...

m'has fet pensar en una que em deia: "el meu home és un desastre al llit, no em fa ni això ni allò". I jo li vaig dir: "ja li ho has demanat?". Ella em contestà: "sí, dona! i què més!". Em vaig quedar a quadres. :P

Carquinyol ha dit...

és clar que si tothom expliqués clarament el que pensa segurament hi hauria menys conflictes. i si hi hagués menys conflictes les històries serien molt menys interesssants, i llavors no hi hauria cap raó per fer-ne una pel.lícula. ...

he, a mi em passa just el contrari... si digués clarament el que penso els sidrals podrien ser d'allò més entretinguts...

Joana ha dit...

En part estic d'acord amb tu, però també amb en Carquinyol. La meva àvia sempre deia, "Qui diu les veritats perd les amistats".
De vegades parlem poc, o no demanem el que volem i esperem que els altres ho endevinin.

kika ha dit...

Striper, suposo que hi ha moltes raons que fan que no diguem tot el que pensem. però això no treu que no dient el que pensem ens creem problemes.

Martell, friki o demagogica? com si tot fos el mateix? no hi veig la relació. veig una mica el friki, però no la demagogia...

Pais secret, si, si, la por deu ser una raó important que ens fa callar. però la por no és quasi mai una bona raó, no?
això de que la gent no t'escolta, ni tan sols després de preguntar-te alguna cosa és molt real, massa! i fa molta ràbia, molta!

Clidice, un molt bon exemple, he, he. molt bona il·lustració!


Carquinyol, no n'estiguis tan segur... primer hauria de passar que quan et posessis a parlar algú t'estés escoltant, i això ja és demanar molt. i després, vés saber si no hi ha motla gent a la teva vora que pensa el mateix que tu i tampoc parlar per por...

Joana, i esperant que els altres ho endevinin ens quedem sense res... més val curar-se amb salut i no dependre tant dels altres :-)

Anònim ha dit...

Si ho diguèssim tot clar i fort...

Potser les històries s'acabarien abans... o potser no començarien

Tindriem més amics... o potser menys

Coneixeriem a la gent de principi... i ja no seria un procés de descoberta.

Per culpa de saber una vessant d'una persona, segurament en perdriem moltes d'altres...

...i si... A l'última pel·lícula del Woody Allen, diu que deia la seua àvia, "que si ella haguès tingut rodes, seria un tramvia"; però com que no les teia no ho era!