fa uns dies el mon ens feia endevinar qui era una senyora que tenia tantíssims càrrecs. i es preguntava com podia ser que una senyora amb tants càrrecs pogués complir bé amb tots.
a mi em costa d’entendre perquè una persona ha de voler complicar-se tant la vida. no sé quina gràcia hi deuen trobar en acumular tanta responsabilitat. no ho entenc.
però n’hi ha de gent així. molta. ha de ser gent que té un objectiu molt clar a la vida. i l’acumulació de responsabilitats els deu servir per aconseguir aquest objectiu.
tinc un amic que té dues feines a temps complert. o sigui que cobra vint-i-quatre sous mensuals a l’any, més pagues extres. cada feina la fa en un país diferent. cada setmana agafa avions d’anada i tornada per a complir amb totes dues feines. em diu que ho fa pels diners. en comptes de guanyar molts diners amb una de les feines en guanya el doble.
em sembla molt trist tenir com a únic objectiu a la vida els diners. potser els diners no són l’únic objectiu de la gent que acumular càrrecs. a més a més dels diners, s’hi guanyen altres coses: reconeixement professional, poder, ... segurament s’hi deuen poder guanyar més coses, però no se me n’acud cap més.
i és que no em preocupen gaire totes aquestes coses perquè el meu objectiu és poder començar el dia pensant: avui el temps és meu. no dec res a ningú. puc fer el que vulgui.
si això ho puc fer de tant en tant ja en tinc prou. i com més sovint millor.
12 comentaris:
diners, reconeixement, poder... coses que costen molt de guanyar, poc de perdre i que poden anar i vindre diverses vegades en una vida.
Però el temps, ai el temps, com tu bé dius... i a quelcom millor d'utilitzar-ho en allò que t'agrada?
Sense considerar que, de temps, ningú te'n pot donar i no sabem mai quant ens queda...
Segurament hi ha gent que deu pensar que els càrrecs -i el poder?- són la vida. La vida és estranya.
D'això se'n diu qualitat de vida. Jo em vaig trobar amb aquest "problema" cobrar més currant més o cobrar menys i a les 17h estar fora de la feina. Evidentment, va guanyar el temps per mi.
La resta, miris com t'ho miris, ho fan pels diners. Ningú no treballa per amor a l'art!
vaig aprendre (a hòsties com no) el preu del meu esclavatge. Aleshores vaig canviar de feina i vaig reduïr-ne les hores (el salari també, és clar). Ara, quan arriba un punt tinc clar el que no entra en la meva nòmina, el que no li pertany a un altre, i aleshores el temps i la vida són meus. El teu conegut dels dos sous ens està parlant més de les seves mancances que dels seus èxits, però és clar, com diu ma mare: cadascú se la pela com vol ... la taronja :)
La mare de la Clidice te raó, i ella també, perquè si amb una feina no en te prou, es que l'altre li fa falta per cubrir alguna cosa, i probablement no sigui precisament, peles.
Carquinyol, precissament per això que dius: no sabem quant temps ens queda. per això més val fer tot el que vulguem, i no deixar res per més endavant.
pere, la vida és estranya i diversa :-) ... hi ha gent per tot! :-)
Jordi, si, deuen ser sobretot els diners. però quan se'n tenen més dels que es poden fer servir...per a què en volen més? (això potser ho hauria de preguntar al millet! )
Clidice, clarament si només ho fa per diners, vol dir que li manca tota la resta... tot!
molt ben dit això que diu ta mare :-)
Agnès, si, si, segurament més d'una :-)
POder, poder poder= PELAS.
i de que serveixen els diners si no tens temps per gaudir-los?
em quedo amb el teu darrer missatge "avui el temps és meu. no dec res a ningú. puc fer el que vulgui"
Striper, peles i poca cosa més!
:-)
rits, això jo tampoc ho he entès mai... el temps si que és essencial.
Els que viuen de cara als altres, són els que necessiten tot això. Acumular càrrecs i responsabilitat o poder per poder semblar que fas molt, però no fan res i per a ells encara menys. Els diners són per gastar.
Joana, l'objectiud'aquesta gent es deu fonamentar en impressionar als altres... té sentit així.
Publica un comentari a l'entrada