dimecres, de novembre 11, 2009

stardate: il·lusions i decepcions


les relacions entre les persones canvien amb el temps. les persones canviem amb el temps. i això fa que les relacions també canviin.

quan una relació amb una persona t’interessa hi poses esforç i ganes en fer-la prosperar. quan no és el cas, deixes de pensar-hi i no et fa res si acaba desapareixent.

m’agrada pensar en una relació entre dues persones com una escultura de vidre molt fràgil que l’aguanten quatre mans.

quan la relació t’interessa fas que aquesta escultura vagi agafant formes cada cop més formidables. com que és una obra teva la cuides, n’estàs orgullosa, i t’agrada veure-la créixer i fer-se més i més bella.

però quan falta alguna de les quatre mans que l’aguanten, l’escultura cau i es trenca en mil bocins. i això representa una pèrdua que és més gran com més gran havia estat l’esforç i les ganes que havies posat en fer-la.

el dia que t’adones que falta una mà que l’aguanti, sents la trencadissa.

de fet no ha passat res. tot eren imaginacions.



21 comentaris:

Rita ha dit...

M'agrada molt com ho descriius, és exactament així això de les relacions: 4 mans que la sostenen i la modelen...

Striper ha dit...

Una descripció perfecta dels fets.

Joana ha dit...

Per això és tan important mantenir el "caliu"...

Clidice ha dit...

les decepcions sempre vénen de la mà de les expectatives, cal ser moderada i poc ambiciosa, així tot serà un regal :)

(huas! semblo una galeteta de la sort :P)

Carquinyol ha dit...

Si no ha passat res i no s'ha trencat la figureta genial, doncs genial!! Com et comenten més amunt, la comparació molt bona.

kika ha dit...

Rita, me n'alegro si m'he fet entendre... feia temps que tenia ganes d'explicar-ho però no acabava de trobar la manera de fer-ho.

Striper, m'agrada que ho vegis igual :-)

Joana, o no... tot depèn... sovint és molt difícil saber si les altres dues mans estan aguantant o no. si no hi són, i tot són imaginacions nostres, no crec que el caliu hi faci gaire diferència...


Clidice, sí, són les expectatives les culpables de tot: tant de les bones estones que ens donen les il·lusions com dels mals ratos que ens donen les decepcions. si ets poc ambiciosa també et deixes perdre bons moments, no?

Carquinyol, el que volia dir és que la figureta (m'agrada que li hagis dit així! :-) es trenca quan tu deixes de creure que hi ha unes altres dues mans que l'aguanten, perquè de fet no ho pots saber mai segur si les altres dues mans hi són o no. només t'ho pots imaginar... bé, a tu no et passa això. que ja ho sabem que ho tens molt ben montat amb la teva parella :-)

Jordi ha dit...

Bon post! Tot depèn de l'interès, i tant! Ara, quan portes temps sense veure una persona i te n'alegres de tornar-la a veure o quedar amb ella, bona senyal! Crec que això és l'amistat vertadera! Aquesta persona t' "interessa" de totes totes.

Joana ha dit...

Com diuen tots, molt ben descrit. Amb els anys tots canviem i per tant la relació.

kika ha dit...

Jordi, sí, em sembla que tens raó. i m'agrada que m'ho hagis dit. m'has ajudat a veure les coses més positivament.

Joana, gràcies. era obvi, no? :-)

pere ha dit...

Volia expressar les meves idees sobre el tema, però no sé com fer-ho, em resulta massa complicat, massa llarg. En resum, venia a ser alguna cosar així com que de vegades no és esperar ni donar ni rebre sinó una mena de miracle, això de l'amistat mantinguda, una mena de misteri que em resulta incomprensible i que té alguna cosa a veure amb l'absència d'exigències, amb l'acceptació.
Ho veus com és difícil.

kika ha dit...

pere, ho has fet molt bé, com sempre :-) sí que és un misteri... no sabem perquè passa ni ho sabrem. només es pot acceptar! no es pot fer res més. però adonar-se'n d'això ajuda a viure :-)

DooMMasteR ha dit...

Sort que no ha passat res. Patia al principi!
Ho has explicat molt bé. Les relacions son tal i com les has descrit.

Salutacions! :-)

kika ha dit...

DooMMasteR, les relacions són així. tant els efectes fantàstics com els efectes terribles de les relacions sovint només són imaginacions nostres.
però al mateix temps les relacions sempre canvies, per tant sempre està passant alguna cosa :-)

Asimetrich ha dit...

Doncs sí, és tot un món. Seria fantàstic poder "endevinar" el compromís dels altres abans de ficar-se en una relació d'amistat. Ens estalviaríem algunes decepcions.

kika ha dit...

Asimetrich, tu sí que m'entens! :-)

Ramon ha dit...

M'estimo més pensar que es de fang o guix; al principi és fàcil de modelar, i fins i tot corregir; perquè es tova i modelable... Poc a poc és va endurint... Si et cau quan és dura, és trenca en mil trossos i s'han de fondre i tornar a modelar-la; tot i que cada cop és més difícil i en tens menys ganes, perquè saps que costa molt...

kika ha dit...

Ramon, és una molt bona metàfora. però potser una mica massa pessimista, no? si és que l'he entés bé...

Ramon ha dit...

Home, com a mínim el fang es pot modelar, no com el vidre...

Agnès S. ha dit...

Ara entenc perquè als nens petits els donem plastilina! :-)

Agnès S. ha dit...

Fa temps vas fer un post, on parlaves dels interessos que canvien amb el tenmps, -el que en el present ens pot interessar, potser d'aquí un temps ens interessen més altres coses- Però crec que parlaves més de "hobies" més que de relacions pesonals, ho he buscat però no l'he trobat!
Va ser molt bo, i tant ben explicat com tots.

kika ha dit...

Ramon, d'acord. vosl dir que ets més optimiste que jo? :-)

Agnès, si amb la plastilina poguessin aprendre res de tot això seria fantàstic! :-)

vaja, recordes els posts millor que jo. l'hauré de buscar... no voldria repetir-me :-)