una mare amb un nadó em pregunta: vols agafar-lo?
li contesto: no cal, gràcies.
llavors, em diu: estira els braços.
i em posa el nadó als braços.
què he de fer?
si insisteixo que no el vull, la mare s’ho pot prendre com una ofensa. i de fet a mi no em costa gens estalviar-li-ho. perquè no és que hi tingui res en contra i no em suposa cap esforç, ni cap pena fer-ho. només és que no em cal, no em fa cap gràcia especial. de fet, em fa una mica de peresa per allò de que si no ho saps fer hi has de posar molta atenció per a fer-ho bé.
la mare fa una oferta, no una demanda. presuposa que m’agradarà tenir el nen als braços. ho presuposa perquè a ella li agrada, i pensa que a tothom li ha d’agradar. però, si li he dit que no ho vull, la mare hauria d’entendre-ho i acceptar-ho.
la veritat és que aquest tema no dóna per un post. potser perquè no té gaire trascendència. però en aquest cas el faig servir com una metàfora d’un altre fet que m’ha passat recentment.
em fan una proposta, i jo responc: no cal, gràcies. i llavors em diuen: és igual, comptem igualment amb tu.
què de fer?
emprenyar-me i insistir en dir que no? baixar del burro i dir: bé, si insistiu hi estic d’acord?
la veritat és que tinc un email pendent de contestar respecte això des de fa dies. i abans de que faci quinze dies l’he de contestar. no per reciprocitat, ja que qui me l’envia no fa servir la regla dels quinze dies, ni molt menys. però el contestarè per respecte.
el contestaré, però encara no sé que diré.
25 comentaris:
Tot depèn de la importància que tingui, ò que li donis, però jo cada vegada més, quan sento que no, ho dic.
Es allo de que es pensen que diem no pero diem si..
És una sensació molt emprenyadora. Si no han de fer cas de la resposta, perquè pregunten?
perquè preguntar si no volen que se'ls hi respongui altra cosa que el sí?
Potser si haguessis dit un "no" rotund en comptes d´un "no cal, gràcies" haurien interpretat el que tu realment volies dir. Però com que sempre anem amb l´educació (com ha d´ésser) i el no voler ofendre a ningú, llavors ens malinterpreten...o s´ho agafen com els convé a ells ( en el segon cas).
El cas de la mare és més comprensible. A mi em passa al revés,Kika, quan veig una criatura molt petita i me l´ofereixen, m´hi fonc.M´ho deuen veure a la cara...
Rita, i jo també. i tinc al impressió que ja ho he fet. però em sembla que ho hauré de tornar a fer, encara que al final em titllin de mal educada.
Striper, ja, però perquè s'ho pensen? la veritat és que jo no ho entenc, perquè quan a mi em diuen que no, jo entenc que no... potser fallo per aquí! potser ho entenc malament jo?
Dan, doncs perquè esperen que jo respongui tal com ells volen... no?
òscar, perquè insistint és com es garanteixen el sí, m'imagino... jo ho entenc com un intent de manipular, que sovint deu ser exitós. o potser és que jo no ho entec gens i només sóc una mal pensada...
Pais secret, això de les criatures deu demostrar que tu ets molt més normal que jo. i en aquest cas sóc jo la que no em comporto com la majoria de la gent... jo sóc la rara.
en l'altra cas, potser també és degut a la meva manera de ser i a la meva manera de veure les coses, però carai! perquè no puc tenir la meva manera pròpia de fer i de veure les coses?
Ja fa temps que vaig decidir que preferia passar per maleducada que no perdre el meu temps en coses que no em venen de gust. La vida és massa curta, i jo ho tinc claríssim. Ànims, i la propera criatura no l'agafis si no t'abelleix :)
Bueno, a lo primer jo mai diria no, és un defecte que tinc.
Però a lo segón, si tu no ho vols, doncs un NO ben gran.
Depèn de si t'interessa o no quedar bé o de si és o no molt important. De vegades hi ha compromisos que no et venen gens de gust i que no te'ls pots saltar, per desgràcia...
I és clar que has de tenir la teva manera de fer i dir les coses, dona!
Això no vol dir que no siguis normal, al contrari.Els límits de la "normalitat" no hi ha ningú que els pugui definir, és absurd.
Tu fes el que creguis oportú i els que et surti, només faltaria :)
Clidice, la criatura és lo de menys... es l'altre cas el que em preocupa... de fet jo també sóc de les que quan vull no dic no i punt... però no sé que me passa en aquest cas... és com si dubtés, com si em fes por equivocar-me...
Joana, si, no? és que em faria molta ràbia acabar fent una cosa només perqué un pesat ha insistit!
Jordi, a mi em fan moltíssima mandra els compromisos... molta... si acabo decidint que tot és qüestió de compromís, ja sabré la resposta: NO!
:-)
Pais secret, encara que hagi sortit rareta :-D
La solució és fàcil si et passa cara a cara, veuràs:
Si et torna a passar una cosa semblant, cal que facis per tots els mitjans que la persona que et pregunta et miri directament a la cara, aleshores, li claves la mirada uns dos segons i vocalitzant dius:
-HE DIT QUE NO !!!-
Saps? Com si t'haguessis tornat "Mister Haid" per uns moments.
Et deixaran tranquil.la t'ho asseguro.
Entrena't davant el mirall.
Què fer? Mmm... recordar-los que els vas dir que no, preguntar-los si tenen problemes d'oïda i engegar-los a dida.
És massa directe? Llavors, la versió light: dir-los que et sap greu, que et serà impossible (com, d'altra banda, ja els havies avisat) i que segur que en el futur és donarà l'ocasió d'apuntar-t'hi.
Et serveix alguna? :-)
Ara, seriosament., t'entenc i el que es fa en aquests casos és acabar dient una mentida.
Però si nó, també es pot tenir l'esperança que l'altre et sabrà comprendre si li dius la veritat, que no en tens cap ganes, i que per tant, millor que et disculpi i no t'esperi.
És curiós a mi no m'acostumen a dir si vull agafar el criu, serà que potser es pensen, erròniamnet clar, que sóc poc "canallero"?
kika, la pregunta és: Tens alguna cosa millor a fer?
Si la tens, la resposta és:
- No, gràcies, tinc una cosa millor a fer...
Si no la tens:
- Pues sí, vindré, no hi tens res a perdre, no?
La clau d'aquestes preguntes és contestar-les de bon començament, sinó, al final quedes malament. Si s'ha de dir no, s'ha de dir al moment.
Es com l'hora de marxar. Si tu tens clar que has de marxar, encara que digui d'hora per als altres, marxa i punt. No t'esperis, fent males cares o patint perquè algú t'espera a un altre lloc...
Ai... No t'he entès, segur que no tens res millor a fer, però et fa mandra!
No se't passi pel cap dir que te fa mandra!!!
No sé que hauries de fer pues, però crec que sempre és millor penedir-se del que has fet, que no del qu no has fet!!!
Agnès, o em volia enfadar ni volia dir cap mentida... potser era això el que em feia patir i no em deixava decidir.
Ferran, ei! quina alegria trobar-te per aquí! si que m'han servit les opcions que m'ofereixes... una mica modificades :-)
Ramon, tinc moltes coses millor per fer! això sempre! i amés em fot una mandra terrible ! no són incompatibles les dues coses.
i sobretot: no em cal i no em ve de gust, i no ho vull fer només perquè algú decideix insistir....
o sigui que, conclusió final:
m'he decidit a no deixar passar més dies i respondre l'email dient literalment:
"ja et vaig dir que no em venia bé fer aixo ara. em sap greu."
espero que amb això n'hi haurà prou per matar el tema :-)
Dir NO és molt difícil. I sempre pensem que ofenem a algún quan el diem. Però amb la veritat es va molt millor. Digues NO sense excuses. Si l'altre vol que el diguis una mentida s'ho dius i si el et pregunta:
- ¿De debó?
Tu li contestes que no és veritat però com que no acepta el NO per resposta t'has hagut d'inventar.
Carmen, moltes gràcies. això he fet. he repetit que no, sense excuses.
i moltíssimes gràcies a tots pels vostres consells :-)
si que té transcendència i importància. t'entenc, m'ha passat més d'una vegada.
i tampoc tinc la solució, xò pensa que si compten amb tu és perquè t'estimen i volen compartir el què sigui en cada moment amb tú
rits, potser sí que tens raó, i potser jo dec ser una malpensada... i em costa creure que és perquè m'estimen i volen compartir amb mi el que sigui... ojalà :-)
Nena,fes el que et surti de les cassoles, que la vida és teva i total, per a que cal fer "el planot" si no se'n té cap ganes! :)
Carpe diem!
I de vegades, Carpe diríem! ;)
ben dit, trini, i a veure si em queda clar per semrpe això! :-)
- És el mateix, comptem amb tu.
- No és el mateix, no compteu amb mi.
Al final sempre és més fàcil dir no que excusar-se per no haver acomplert la paraula pressa, que no donada.
Publica un comentari a l'entrada