vaig passar un temps patint partits semanals de futbol camp. la jèssica era petita però volia jugar a futbol. com que no hi havia prou nenes per fer un equip jugava en un equip de nens: masclistes i maleducats com la majoria dels seus pares i entrenadors. em posava de mal humor que a ella només la deixessin jugar uns pocs minuts cada partit. m’irritava veure que els seus companys no li passessin la pilota. em desconcertava la passió per la competitivitat que vivien els pares.
tot i que ella volia contiuar, al cap d’un temps vaig decidir acabar amb l’experiment i començar-ne un altre. la vaig convèncer de què jugar a futbol sala era molt millor. a l’equip de futbol sala només hi havia nens. ella era l’única nena. però eren nens que anàven amb ella a classe. vaig pensar que això potser els faria tenir una mica més de respecte per ella. l’entrenador em va assegurar que pretenien ser com una escola de futbol. als partits tots els nens jugaven més o menys el mateix temps. els pares semblaven més normals.
amb el temps la cosa va anar canviant. es van anar tornant a poc a poc més competitius. fins que ara fa un any, com que tenien més nens del compte, van decidir deixar fora de l’equip els que l’entrenador considerava que en sabien menys. i la jèssica va ser una dels escollits. vaig considerar que això era un gran injustícia pels nens, i em vaig alinear amb els pares que es queixaven. vaig escriure cartes de denuncia al club, a l’alcalde i al regidor d’esports. vaig aconseguir que molta gent em conegués però res més.
aquest any la jèssica ha decidit afegir-se a un equip de futbol sala de nenes. són més grans que ella, però almenys pot jugar. i vès per on, després del primer partit de la temporada em trobo un entrada al blog del club que diu:
“Debut a la lliga amb victòria de les nostres. Els dos gols han estat de Jèssica, una de les incorporacions de l'equip, que prové de les categories inferiors del club i que té molt futur, ja que és cadet de primer any.”
15 comentaris:
ENHORABONA PER QUE AMB TREBALL I ESFORÇ HR IL.LUSIÓ ES PODEN VENCER PERJUDICIS I TONTERIES.
Felicitats a la Jèssica, doncs. Però això no treu que el futbol sigui una mena de reserva espiritual de mascles agressius. No crec que hi aprenguin res de bo. Potsr en un equip femení les coses són diferents...
Un reflex de la nostra societat des de bon començament. Una cosa que hauria de ser integradora i socialitzadora es converteix en una font d'irradiació de exclusió i odi perquè alguns no acaben d'entendre que l'important es participar.
A la meva filla gran li agrada jugar a futbol al pati amb els seus companys de classe. Jo no li coarto la seva afició. Però em resistiria a apuntar-la a un "equip". La competitivitat que s'hi ensenya així com uns certs valors masclistes agressius (com diu el LLuís) em retindrien molt.
Tinc un amcis que jugava -juga encara- a hoquei herba. Si algun cop hem parlat d'esport -cosa que evitem perquè sap que jo sóc més aviat anti- em destaca alguns valors interessants com el treball d'equip o l'acceptació que les coses no sempre et poden sortir bé tot i fer-ho bé. Potser té raó, però crec que són valors que es poden també transmetre amb altres activitats menys agressives.
Felicitats per la Jèssica, i per tu també, per ésser tenaç i ajudar-la a lluitar pel que vol.
Ja és hora que ensorrem els murs de les discriminacions i els favoritismes.
Jo també el visc d´aprop aquest ´mundillo´ (tot i les meves reticències inicials) i me´n faig creus del que sento i veig a vegades, sobretot per part d´alguns pares i entrenadors.Sovint penso allò que cantava el Raimon: nosaltres no som d´eixe móooon!
Felicitats per la Jessica. En aquest país l'esport de competició està en mans de persones poc professionals, perquè els pedagogs el solen menystenir. És una llàstima, perquè es perd l'oportunitat d'educar en valors com l'autodisciplina, l'esperit de sacrifici, el treball en grup ... A casa som de bàsquet i potser aquests valors tan "aguerridos" no hi són ... o potser si, que la gent, a les grades fa més llàstima que goig :(
L'esport pels nens hauria de mirar de defugir de competivitat i resultats i ser el camp de conreu d'altres valors.
Desgraciadament, molts cops, qui menys fomenten això són alguns pares frustrats, mal educats o ambdues coses alhora.
striper, gràcies, de moment sí que sembla que tinguem un final feliç... ja verem com continua...
Lluís, crec que tens tota la raó, i jo només espero que un equip femení sigui diferent.
Carquinyol, vols dir que no m'hauria de sorprendre tant, perquè tot en la societat és així? no m'ho vull creure. em sembla que la majoria de nens que juguen a futbol i de pares de nens que juguen a futbol són especialment escollits amb unes característiques precises... però ni tothom ni a tot arreu són així, no? sinó, ai!
Eulàlia, jo crec que per la canalla és important que es moguin, que es cansisn, i fer un esport els proporciona tot això.
vaig estar molt temps intentant convèncer-la de què fes algun altre esport: handbol, basket, voleibol, ... però no me n'he sortit mai.
això sí: estic convençuda de que en termes de socialització el futbol és el pitjor de tots. dintre del mal del futbol, el futbol sala no és tan greu, i amb les nenes sembla encara una mica millor.
Pais secret, quanta raó que tens. i jo innocent em pensava que encara faria amics amb els altres pares. però per a mi és impossible seguir cap conversa sobre el futbol en els seus termes... he desistit a enraonar-hi.
Clidice, jo pensava que al basket tot això no passava... per això vaig intentar convèncer-la però no hi va haver res a fer.
òscar, de fet sovint entenc als entrenadors perquè són nois mooolt joves... massa joves ... per això entenc que siguin com són. però els pares no tenen cap excusa...
Sembla mentida que el masclisme encara sigui present en aquestes edats. Així no avançarem mai. L'ambició per guanyar moltes vegades fa que juguin els bons i no els dolents i això, en aquestes edats, fa molt mal. A mi em passava a bàsquet!!
GRAAAANDE!
MITICA JESSICA!!!
Chissà come sarà stata felice.
Te lo dice uno che ha giocato per molti anni (e che segnava poco...) Quando la tua squadra vince sei felice, quando vince grazie ad un tuo goal sei doppiamente felice, (a me è successo solo un paio di volte in vent'anni) se poi vince e di goal ne fai addirittura 2, beh, allora, proprio non ci sono parole.
Bravissime!
Jordi, sí noi, això que dius va ser el que va fer que em mobilitzés l'any passat. ho vaig trobar una gran injustícia!
Anònim, vaja, a mi em cau la bava però els que sou fanàtics del futbol encara ho valoreu més que jo :-)
devia ser ben dur per ella.
me n'alegro que hagi trobat el seu lloc i disfruti de fer el que més li agrada.
Doncs que segueixin els ànims!
Ara ha arribat el moment de gaudir!
Felicitats a les dues!
rits, si que ho era, però ella es va queixar menys que jo... deu ser perquè el futbol li agrada de veritat.
Agnès, a veure si dura! tant de bo! :-)
A mi el futbol m'agrada tant com la coliflor amb seba (ecs), de fet penso que s'hauria de limitar molt el futbol infantil, exigir com a norma que els nens (i nenes) jugin el mateix temps fins a final de temporada i que l'arbitre pugui expulsar més d'un pare del camp.
Me n'alegro que la Jèssica gaudeix fent quelcom que li agrada.
Publica un comentari a l'entrada