al lloc on compro el diari, de bon matí a vegades hi ha un noi jove i altres vegades una noia jove. sempre fan cara de son. no diuen res. agafen els diners i prou.
quan hi vaig una mica més tard a vegades hi ha una senyora gran i altres vegades hi ha un senyor gran.
el senyor gran és molt amable. sempre té alguna cosa per dir. de fet és amable inclús quan te’l trobes pel carrer: sempre saluda i diu alguna cosa.
la senyora gran no és gens amable. sempre fa cara d’enfadada. no respon ni al bon dia. i si li demanes qualsevol cosa, encara que sigui només el canvi, fa cara de que l’has molestat.
m’han dit que són germans. deuen ser dels que no s’assemblen gens.
l’altre dia quan anava a buscar el diari em vaig adonar que amb les monedes que portava no en tenia prou, i el bitllet més petit que portava era de vint euros. abans d’arribar a la botiga ja vaig fer una predicció del que passaria.
hi havia la senyora gran. li vaig dir que em sabia molt greu no portar res més petit però que li podia donar els deu cèntims. ella va remugar amb molta mala cara queixant-se de tota la gent que anava a comprar sense canvi. fins aquí res de nou.
i seguint amb la seva mala cara i to de veu habitual em va dir: ‘em sap greu però no tinc cap bitllet de cinc i t’hauré de donar el canvi en monedes’
quina cosa més estranya sentir dir ‘em sap greu’ d’aquella manera. perquè literalment ho va dir. encara que pels sons que feia ningú ho hagués pensat que amb aquelles paraules s'estava disculpant.
és ben bé que cadascú està fet a la seva manera. i que res és el que sembla.
12 comentaris:
cada persona és un món (tot i que alguns són uns solets, o sigui, unes estrelles...)
... i després venen les galàxies, i el warp, i els stargates, i.... ;)
De totes maneres... molta gent no sap atendre el públic.
T'ho diu una que ho ha fet tota la seva vida.
Dir bon dia i un somriure, son gratis i et fan sentir millor.
per tractar amb pùblic cal tenir molta psicologia, alló que en diem "tenir má" o "tenir traça"
Recordo algunes dependentes d'alguns comerços que semblen simples estaquirots. Sembla que els hi sapiga greu que els hi compris.
Aquest "em sap greu" és equivalent al "sorry" que diuen els anglesos de forma automàtica però sense contingut.
Per estar de cara al públic se n'ha de saber, no n'hi ha prou en posar mala cara (i posar mala cara, ja ni diem...). De totes maneres, la cara és el reflex de l'ànima i segurament li va sapiguer greu!
ja ho han dit: la gent no ha de saber mai si tens son, si el nòvio t'ha plantat o si et fa mal un ull de poll. Quan estàs de cara al públic has de somriure a tothom i ser amable, perquè són clients o sigui: els que et donen el pa. I, de passada, poses en pràctica allò de: somriu, sobretot a aquells que no ho fan mai, que són els que més ho necessiten :)
Bon cap de setmana :)
A vegades poso en pràctica allò de...si vols un somriure, somriu.I he de dir que la majoria de les vegades funciona, sempre et trobaràs algun caragirat o algú que no té un bon dia...però et pots trobar amb sorpreses agradables.
He treballat de cara al públic i sé que hi ha dies que costa ésser simpàtic, però la correcció no s´ha de perdre mai, si no, millor dedicar-se a una altra cosa...
Bn cap de setmana!
Carquinyol, estàs molt inspirat... que bonic! :-)
Joana, potser ho has de provar per adonar-te'n... i potser aquesta senyora no ho ha provat mai...
Mon, però de tenir traça se'n pot aprendre, no?
Martell, donc sjo aquesta vegada no ho vaig entendre així. de fet em va semblar que ho deia de veritat, però que no sabia dir-ho en un altre to... perquè està acostumada a gastar sempre un to lleig... però potser són imaginacions meves...
Jordi, crec que vols dir bona cara, no? sí, a mi també em sembla que li sabia greu de veritat...
Clidice, gran pensament aquest del somriure, crec que tens raó. que els que no somriuen son els que més ho necessiten...bon cap de setmana!
Pais secret, explotem la simetria dels somriues doncs! bon cap de setmana! :-)
Pobre dona...!
No gaudeix del que fa, i pel que es veu no en te ni ganes.
Els germans aquest deu ser el Yin i el Yan, oi?
Un somriure no costa gaire i encara que no treballem cara al públic, ho hauríem de practicar més.
Agnès, sí, fa una mica de pena...
Veí, molt bona descripció... els fa molta justícia.
kweilan, i tant! val molt la pena! :-)
Publica un comentari a l'entrada