divendres, de setembre 25, 2009

stardate: on som?


“l’engany fonamental de la humanitat és pensar que jo sóc aquí i tu ets allà fora”

la vaig trobar en un calendari i em va agradar molt. em feia sentir bé pensar en el que diu. perquè una de les coses que fan mal és tenir la sensació que la gent que estimem la tenim lluny. aquest pensament, en canvi, ens fa sentir a prop a tothom que volem sentir a prop. i perquè no? l’espai i el temps, són relatius al final, no? el que importa, si és tan important, possiblement transcendeix l’espai i el temps.

en canvi, ara mateix penso que es una bestiesa. que per molt que hi hagi parts de mi mateixa que transcendeixin temps i espais, em sento molt lluny de tothom. em sento molt lluny fins i tot dels que em pensava que eren els més propers. no és que jo sigui aquí i tu siguis allà, sinó que per molt que em mogui no sóc capaç ni de veure on ets. deus ser a anys llum. potser de fer no ens hem trobat mai. potser només ens ho ha semblat.

és això un engany? o era un engany quan em sentia tan propera als altres? ara mateix sembla obvi que no he tingut mai ningú prou proper. però potser és que no ho sé veure.



16 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Diuen que la tardor és època de melancolia... si a més tens altres circumstàncies que també influeixen (com la distància) el sentiment es pot fer més feixuc... no śe que dir-te, la veritat, però potser caldria aparcar una miqueta els debats existencials fins un moment en que les circumstàncies siguin més neutres.

En tot cas, estem allà on estem, sempre portem als que estimem molt a prop nostre.

kika ha dit...

Carquinyol, quan les circumstàncies siguin més neutres? això no ho entenc.
respecte al que deia la distància pot ser un factor de la manca d'entesa, però no t'ha passat mai tenir una persona al davant i adonar-te'n que no us esteu entenent gens, per molt que t'hi esforcis?

Ferran ha dit...

Responc la teva última pregunta, tot i que et dirigies a Carquinyol: sí, definitivament, això passa! No entendre's amb algú que tens a prop? I tant, i no poques vegades.

La qual cosa és una prova palpable que el que importa no ho marca l'espai; tampoc el temps. El que importa és el que sents dins teu, i per sentir no necessites un metre, ni un rellotge.

kika ha dit...

Ferran, gràcies per respondre! :-)
això vol dir que és culpa meva, que no és la melancolia de la tardor, ni són els altres, no? que sóc jo que no ho faig prou bé?

kika ha dit...

acabo de rellegir el post, i l'he editat de nou. perdoneu-m'he els que ja l'heu llegit. no sé com hi heu pogut entendre res... el devia fer massa depressa. em sap greu!

Carquinyol ha dit...

La part del "neutre" feia referència a que les coses sovint no les veiem de la mateixa manera depenent de com estiguem d'ànims, i si, com semblava ser, estaves passant una època una mica "diferent" a causa de la distància o ves a saber quines coses (que no ho sé, només plantejava la possibilitat) potser hauries d'esperar una època on estiguessis més al teu "entorn" per extreure conclusions.

En tot cas, és ben cert que quan el problema és que no t'entens amb una persona tota la resta sobra.

kika ha dit...

Carquinyol, ja, em sembla que ara si que t'he entès, i em sembla que tens raó...

kika ha dit...

Carquinyiol, millor que de moment me'n vagi a veure uns quants capítols d'stargate i deixi la resta per més endavant, no?
:-D

kweilan ha dit...

De vegades passa que algú que sents molt proper de sobte et penses que no ho és tant. En ocasions només és transitori perquè depen més de nosaltres mateixos que dels altres.

Pais secret ha dit...

Sí, hi ha moments en què sents llunyans el que tens al costat, en què et sembla que ni els coneixes ni et coneixen realment com ets, això passa en determinats moments de la vida, i fa que ens preguntem com ara fas, si tot és un engany. Són estadis de la vida, situacions pròpies que ens porten a fer-nos aquestes preguntes i els altres, ni se n´adonen.
L´espai i el temps no deixen d´ésser circumstancials Kika, els lligams no depenen d´això, ara mateix em sento molt més propera a tu perquè et plantejes tot això que amb un germà amb qui parlo "idiomes" diferents.
No sé si em sé explicar prou bé...

Ramon ha dit...

Sempre som nosaltres Kika.

Perquè no sempre busquem la mateixa cosa; i a vegades no sabem ni que busquem... i en aquests moments que ni nosaltres mateixos sabem què busquem... Com ens ho pot donar l'altre?

Al final les coses sempre es posen a lloc, ni que sigui per inèrcia.

kika ha dit...

kweilan, doncs espero que sigui trasnsitori... que no duri més que la tardor, com a molt! :-)

Pais secret, t'expliques molt bé, com sempre :-)
jo amb els comentaris d'aquest post us he sentit a tots molt propers. fascinant!

Ramon, no només estic convençuda que tens raço sinó que em sembla que has donat en el clau. m'has ajudat molt, de veritat! gràcies :-)

zel ha dit...

Ai, aquests moments, com que els conec, no sé què dir-te, res ajuda gaire, han de passar... només petons per amorosir la cosa...

kika ha dit...

moltes gràcies, zel!

pere ha dit...

Malgrat el que pugui semblar en alguns casos, la incomunicació és una característica global iinherent (o el que sigui) als humans. No hi ha res més a fer que acceptar-la. Assenyalat i assumit aquest fet, la resta consisteix a gaudir de les comunicacions parcials i de les empaties (amb paraules o sense, amb fets o sense)que es van produint de manera més o menys satisfactòria i duradora. Que aquesta situació sigui més o menys satisfactòria (perdó per la repetició) depèn del temps i de cadascú.
Ei, teoritzar costa poc :-)

kika ha dit...

pere, acceptar i donar temps al temps. mira que és fàcil, eh? i mira que la teoria, en teoria, ja me la se :-)
en canvi hi ha vegades que si no m'ho diuen amb totes les lletres no se m'acut. gràcies! :-)