em diu: “ tinc un llibre que no sé de qui és. jo em pensava que me l’havia deixat la meva amiga. ella em diu que no. potser li va deixar la seva jove. potser me’l vas portar tu. no ho acabem d’aclarir. això sí, és un llibre molt bonic”
ella i la seva amiga sempre es deixen els llibres l’una a l’altra.
m’ensenya el llibre i li dic: “aquest llibre te’l vaig regalar jo”. i de fet, no feia gaire temps.
“ah! ara ja sabem d’on ve. i te’l devies llegir també. perquè hi ha unes senyals precisament en els llocs més bonics”
“no, jo no me’l vaig llegir. te’l vas llegir tu. i devies senyalar els llocs que et van agradar més”
tema aclarit.
el més fotut és que alguna vegada també oblida donar-li el medicament al pare. ai!
11 comentaris:
Jo també deixo llibres, m'agrada més que corrin, ni que alguns no tornen, que no pas s'omplin de pols als prestatges..
el procés de l'envelliment, no ja del cos, sinó del cervell és natural. Dur, si vols, però natural. Una abraçada.
Quan comences a constatar aquests petits lapsus de memòria, sents un pessic a l´estómac, ai!
Un dia et diuen que no els has dit una cosa que tu saps perfectament que n´heu estat parlant estona, l´altre confonen un bitllet, l´altre....En aquests casos, el que millor va és fer que ni te n´adones de les falles, com si no fos important, però estar molt alerta.I sobretot paciència i molt de "carinyu".
Ai, com l'entenc! Amb els llibres sóc igual de fatal: ni recordo quin he deixat a qui, ni d'on ha sortit aquell... i aquell... Me'ls he comprat? Me'ls han regalat? Me'ls han deixat... i ara no sé a qui li he de tornar?
Glups. Fatal.
Joana, però convé fer-ho amb un ordre. evitant que es vagin perdent pels llocs...
Clidice, doncs, si, recordem! mentre podem :-)
Pais secret, si, de moment dissimularem :-)
Ferran, doncs molt malament. no te'n deixare cap jo de llibre! :-)
anècdota: l'altre dia una amiga em diu "encara tinc el llibre que em vas deixar". d'això deu fer uns quatre anys. encara no se l'ha llegit. jo em pensava que ni se'n recordava. el donava per perdut.i mira per on, potser tornarà un dia ...
La memòria és una de les coses que anem perdent a mesura que ens fem grans . Quan ens en adonem amb el pares, comencem a preocupar-nos...I respecte als llibres, si en deixo me n'oblido. Sort que hi ha bona voluntat i en general tornen a casa.
la pèrdua de la memòria és terrible: suposa anar deixant de ser qui s'era, tant per a un mateix com per als altres, suposa haver de començar a establir un altre tipus de relació amb la persona que la perd en què el respecte i l'amor és fonamental.
Uf, kika, hauria d'esborra això, potser no ve al cas, però ho deixaré.
Quant als llibres, jo perdo per casa els meus propis llibres: recuperar-los és una alegria.
kweilan, la falta de memòria, com tantes altres coses, preocupa només quan apareix sense que al triin.
pere, deixar de ser qui un és ha de ser fotut, per un mateix i pels altres. tot smepre ve al cas. no ho esborris mai! :-)
perds els llibres per casa? en deus tenir molts :-)
Kika, si me'n deixes un, prometo enganxar-li un post on digui clarament: "És de la Kika!!" ;-))
Pues si, la memòria és comença a perdre'ns abans que el caràcter, que moltes vegades s'accentua.
Ferran, ai! peró, i si el perds amb el post posat? :-)
Ramon, això encara ho fa més fotut!!!
Publica un comentari a l'entrada