stardate: un dissabte

de bon matí arriba el meu nebot. vol passar el dia amb nosaltres. com sempre té molta energia i una espècie de por a avorrir-se.

què farem? on anirem?

porta un dvd del partit de la final de la champions. des d’aquell dia que s’ha tornat un gran culé i un fan del bojan.

parlem d’anar al cine. ell vol anar a comprar unes croquetes i menjar-se-les dalt del tren mentre anem cap a barcelona. a la jèssica li fa vergonya de menjar dalt del tren. el compromís final és que menjarem croquetes a casa i després agafarem el tren.

mentre dinem mirem el lliurament de la copa, i la primera part del partit. em pensava que seria super-avorrit, ja que tenia la impressió que el recordava molt bé. i em sorprenc quan m’adono que encara hi trobo moments molt emocionants.

l’ambient del partit ens fa replantejar la tarda, i decidim anar a visitar el museu del barça i l’estadi. el viatge és normal, però quan ens acostem al camp nou comencen a aparèixer banderoles amb fotos dels jugadors. i cada vegada que surt el bojan el meu nebot crida de l’emoció. com més a prop estem del camp més fotos hi ha i més grosses son. la festa està assegurada, no parem de fer fotos de les fotos ... és el que l’ocasió demana.

dins el museu seguim fent fotos de les fotos, i de les samarretes amb els noms, ... res és original, tot són còpies, però l’emoció sí que sembla real.

el més real que trobem són les copes. aquestes si que són les de veritat. estan dins una vitrina i també hi fem fotos.

ens ofereixen la possibilitat de fer-nos una foto aixecant la copa de la champions, tal com ho van fer els jugadors a roma. hi ha turistes que s’hi posen, i molt contents paguen deu o tretze euros, depenent de la mida de foto que vulguin.

la sortida del museu ens porta a la botiga. on si no? i allí ens hi passem una bona estona, triant samarretes, que seran els regals dels sants que s’acosten.

surto del camp nou amb dos nens vestits del barça, amb l’equipament de l’any que ve. estan contentíssims i jo sento un gran malestar per haver-me deixat vèncer un cop més per un consumisme ferotge.

mentre escric aquest post els tinc a tots dos al meu costat, llegint el que vaig posant. dient-me el que volen que hi posi, i queixant-se si no ho faig. quan arribo a les últimes frases el meu nebot pregunta què volen dir i la jèssica li ho explica. estic contenta d’haver pogut explicar-ho mentre tenia la sensació que m’escoltaven amb interès. no passa gaire sovint això!