no sabia res dels blogs fins que un amic em va dir que en tenia un. em va donar l’adreça i el vaig xafardejar una mica. però no m’hi vaig aficionar. quan de tant en tant trobava aquest amic i deia que hi havia novetats, jo el llegia i prou.
al cap de poc temps, per pura casualitat, vaig conèixer una altra persona que tenia un blog i que l’actualitzava molt sovint. llavors vaig començar a llegir-los amb més regularitat.
vaig començar a posar atenció en la gent que escrivia comentaris. vaig descobrir que alguns tenien nom i d’altres eren anònims. també vaig notar que alguns noms eren blaus i altres negres. i vaig descobrir que darrera dels noms blaus s’hi amagava un link amb informació sobre la persona que signava.
primer només llegia els dos blogs dels meus amics. després vaig començar a descobrir blogs nous clickant als noms blaus. va costar una mica més vèncer la timidesa i començar a deixar algun comentari. primer de manera anònima. però aviat vaig decidir que m’havia de buscar un nom.
un dia que tenia els meus nebots a sopar a casa els vaig preguntar: com us sembla que m’hauria de dir? i tots em van dir de cop: kika, és clar! és tal com ells em diuen, i semblava que no hi havia lloc per cap discussió. i vaig començar a signar kika als comentaris.
més endavant, un divendres al vespre la jèssica va anar al teatre i jo estava sola a casa. em va suposar un gran trencament de la rutina: no havia de fer sopar per ningú i tampoc podia anar a dormir, ja que l’havia d’anar a buscar quan tornés del teatre. tenia tot el vespre per a mi!
vaig engegar l’ordinador i vaig començar a investigar com fer un perfil seguint les instruccions que una amiga m’havia donat. quan el vaig tenir fet vaig començar a xafardejar com fer un blog.
i sense quasi bé adonar-me’n quan la jèssica em va trucar perquè l’anés a buscar ja tenia un blog fet. vaig pensar que de moment el desaria i ja pensaria que fer-ne més endavant.
l’endemà em trobo un amic que em felicita pel blog nou. i tu com ho saps, si no ho he dit a ningú? no vaig tenir en compte que al fer-me seguidora d’alguns blogs els autors podien descobrir de seguida el meu perfil ... i el meu blog.
quan vaig tornar a mirar el blog ja hi tenia comentaris. això va fer que la decisió sobre que fer amb el blog s’avancés. ja estava fet! i com me n’alegro. ha estat i encara és una eina sensacional. i avui que escric el post número 100 ho celebro!
15 comentaris:
doncs moltes felicitats pel post 100 i per contar-nos el gènesi a l'estil kika !!
Aps... i a continuar !!
ei! moltes felicitats!! veus? no era tan difícil :D (per cert, el capità Picard per a mi era d'un sexi que te "muers" :D)
Ep! enhorabona pels 100 i ànims, per fer-ne 100 més com a mínim!
PS: M'ha agradat llegit els teus inicis blocàires; m'ha fet pensar en els meus, que són força similars. És un món ben interessant, aquest!
Carquinyol, l'estil kika? aquest si que no el sabia? :-D
Clidice, és cert, i no em pensava arribar tan ràpid tan lluny... suposo que aquesta màquina els compta bé, he, he.
ai! el picard, era sexi i de tot... quina anyorança!
Ferran, doncs un dia ens has d'explicar els teus començaments... a veure, a veure :-)
100! Felicitats!!!
Ja ets mes a prop d'allà on no ha anat mai ningú...
:-D
Felicitats, kika, per aquesta majoria d'edat. M'ho passo molt bé llegint-te, ets com un glop d'aigua refrescant en aquests camins sovint plens de pols ;-)
Dan, moltes gràcies. espero que cada dia siguem tots un mica més a prop de on no ha anat ningú :-)
pere, majoria d'edat, he, he. ai, i si sabessis com m'agrada a mi llegir-te a tu! :-)
Per molts anys ens en puguis regalar cent i mil més.
Felicitats!
FELICITATS!!!!! 100 és un número molt xulo!!!! I el teu blog també!!!!!:)))
Et vaig descobrir molt a l'inici, i desseguida em vaig enganxar al teu blog.
Al començament no tenies gaires comentaris...! Amí m'estranyava, ja que trobava el teu blog molt interessant (més que el meu), i molt ben escrit,(és nota un nivell, si senyora! ) Hehehe! .
(T'animo a que tornis a publicar algun d'aquells posts de l'inici.)
Felicitats! :)
Ei, felicitats, fer-ne 100 no deu ser fàcil...
Continua així...
A mi m'ha passat el contrari, aviat farà dos anys que penjo coses i l'"acollida" que he tingut ha fet que cada cop em motivi menys fer-ho. Estic contemplant molt seriosament la possibilitat d'aficionar-me a la cria del hamster.
Pais secret, moltes gràcies. ui! mil son molts... no se que deu fer falta per arribar-hi! :-)
Thera, gràcies. em fa molta il·lusió que t'agradi!
Agnès, aquelles filosofades de l'inici van sortir soles. no estèven programades. les van provocar els comentaris. va ser molt xulo. ves a saber, potser tornarà a passar :-D
Ramon, ni me n'he adonat que arribés el 100. m'ho ha dit la màquina que els compta. no és difícil, només cal constància. i la constància en això de moment no em costa, al reves. ai! si també la tingués en altres coses :-)
Martell, la cria del hamster fa molta pudor, i no ens volem estar sense el teu humor tan particular, cap de tots els teus seguidors :-)
Felicitats, Kika!! Jo també et trobo molt refrescant, em fas somriure i companyia... Estic encantada d'haver-te conegut!
Violette, moltes gràcies i me n'alegro molt de que em deixeu estar aquí amb vosaltres :-)
Publica un comentari a l'entrada