vam aparcar el cotxe a masriudoms i vam començar a caminar fins a masboquera. a l’anar caminant aprofitàvem l’oportunitat de fixar-nos en detalls de les cases, dels carrers. anàvem badant. eren uns poblets molt bonics en els que valia la pena estar una estona badant. però nosaltres anàvem d’excursió i podíem badar però no gaire.
vam travessar masboquera buscant un camí que ens portés cap al barranc, que és per on volíem continuar el camí. ens acostàvem a una plaça quan de lluny vam veure que al mig de la plaça hi havia un banc. al banc hi havia un senyora asseguda. nosaltres la vèiem d’esquena. portava una bata blava i un mocador rosa al cap.
les ments de tots els del grup van produir el mateix pensament simultàniament: la immigració marroquí ha arribat fins aquest poblet. qui ho havia de dir!
però ningú va fer cap comentari en veu alta, perquè tothom devia pensar: no val la pena. és tant obvi.
vam seguir caminant travessant la plaça i al passar pel costat de la senyora del mocador rosa al cap, tots ens vam anar girant discretament per observa-la de cara. i una vegada més les ments de tots els del grup van produir el mateix pensament: que???
la senyora que portava el mocador rosa al cap no era cap senyora musulmana. era una senyora molt velleta de les de poble, de les tradicionals. petita, primeta, amb moltes arrugues, silenciosa. va ser una sorpresa per a tots. no ens ho esperàvem... tanmateix, perquè no ens ho esperàvem? era una senyora gran vestida de la manera tradicional en un lloc on això encara es normal... és que la normalitat a les nostres ments ja ha canviat!
va ser en el moment de la sorpresa que vam exterioritzar les nostres pensaments, i ens vam adonar de que tots havíem pensat el mateix. en aquell moment ens va fer gràcia i ens va fer adonar de com canvien les nostres expectatives amb el temps.
quan estàvem a punt de deixar la plaça i la senyora del mocador rosa la cap estava darrera nostre, havíem de triar entre els dos carrers que teníem al davant. vam dubtar un moment i llavors la senyora ens va dir: si voleu anar al camí del barranc que porta a l’ermita heu d’agafar el carrer de l’esquerra i quan arribeu a l’era heu d’agafar el camí que de la dreta.
llavors va fer com per aixecar-se i va dir: espereu que us acompanyo i us ho ensenyo.
aquest cop tots a l’hora vam dir: no, no es mogui! no pateixi que ja ho trobarem!
la vèiem tan fràgil que a tots ens va espantar la idea de que ens fes de guia pels camins. encara que segur que si hagués vingut hauríem tingut una nova sorpresa.
li vam agrair molt que ens ajudés, ens vam acomiadar i vam seguir les seves instruccions per a trobar el camí del barranc.
la senyora del mocador rosa al cap va ser una de les anècdotes de l’excursió d’aquell dia!
10 comentaris:
Un altre exemple de prejudici, d'aquests que tooots fem en un moment o altre, erròniament. Què bò seria si puguéssim netejar la part dels nostres cervells que s'encarreguen de classificar segons les primeres impressions!
Vivim de tòpics i ens perdem moltes coses interessants!
Si la senyora us hagués acompanyat de ben segur que us hauria sorprés amb l'explicació de moltes i interessants històries esdevingudes en aquelles terres de la vall del Riu de Llastres.
...I de ben segur que si us arriba a acompanyar es posa a caminar ben lleugera, avis d'altres temps que són de ferro!! Salut!
Quina imatge! No vau fer-li una foto a la senyora tant amable?
(Es broma, tampoc hagués estat correcte, suposo.) :)
I si us descuideu us agafa les motxilles i es dedica a obrir camí. Si és que no hi ha res com els aires de muntanya !!
aquesta es una de les moltes la esencies que es van perdent a molts pobles...quina llastima
No és el que significa el mocador sinó el que creem que significa, és clar, el motiu del prejudici.
Ferran, però és difícil, no? encara que quan t'hi trobes t'aturis i intentis pensar-hi fent un pas enrera, si no fas servir els prejudicis, què pense?
Clidice, si no deixem que els tòpics ens guanyin del tot, en algun moment, quan ens en deslliurem, comencem a adonar-no's de les coses noves, ... o velles :-)
Martell, segur, segur... el que ens vam deixar perdre! però feia patir una mica!
Thera, potser també en això ens hauria sorprès, però a mi almenys m'hauria fet patir molt!
Agnès, potser li hauria agradat que li fessim una foto. potser era presumida. de fet, la foto d'esquena amb el mocador també hauria vlagut i ni se n'hauria adonat. però no en vam fer cap. en què deuria estar pensant la nostra fotògrafa? :-)
Carquinyol, són marxoses les àvies de poble, eh?
Mon, tens raó que les àvies avui en dia tenen una altra pinta... i són molt més joves, no? :-)
pere, és tal com és i som tal com som ... i el que m'ha donat de bó és el tema d'un post, que espero que us hagi agradat :-)
La veritat és que estem plens de prejudicis i aquest és un exemple que molts de nosaltres segur que haguéssim caigut.
PD: M'agradaria que passessis pel meu blog a explicar quina història s'amaga darrera del nom del teu blog
Gràcies
Salut
Publica un comentari a l'entrada