stardate: guanys i pèrdues

pot semblar una altra petita obsessió, però aquest cop crec que és diferent.

fa uns dies que al cotxe només escolto una cançó. és una cançó de abba que es diu slipping through my fingers, i que no la vaig conèixer fins que vaig veure mamma mia.

m’agrada tota i suposo que no pararé fins que me la sàpiga del tot. el trosset que més

“...
the feeling that i’m losing her forever
and without really entering her world
i’m glad whenever i can share her laughter
that funny little girl

slipping through my fingers all the time
i try to capture every minute
the feeling in it
slipping through my fingers all the time
so i really see what’s in her mind
each time i think i’m close to knowing
she keeps on growing
slipping through my fingers all the time
...”

o (traducció bastant lliure)

“...
el sentiment de que l’estic perdent per sempre
i sense haver entrat en el seu món
m’agrada poder compartir rialles
la petitona tan divertida

lliscant pels meus dits sempre
tracto de capturar cada minut
el sentiment que hi ha
lliscant pels meus dits sempre
de manera que pugui veure que té al cap
cada cop que em sembla que m’hi acosto
ella continua creixent
lliscant pels meus dits sempre
...”

la música la trobo molt bonica,



com en la meva petita obsessió de fa unes setmanes, amb aquesta cançó per una banda m’hi sento identificada.

però a diferència d’aquella cançó del leonard cohen aquesta m’emociona molt. i com em passava amb el cinema paradiso, em fa plorar.

però trobo que aquesta és una emoció de les bones. encara que la cançó parli de pèrdues, també em fa pensar en la satisfacció de poder ‘patir’ aquestes pèrdues, i en el goig de haver pogut gaudir del que es perd.

i la veritat és que em sorprenc a mi mateixa perquè no m’hagués esperat mai tenir aquests tipus de satisfaccions, i ves per on!

només puc estar molt i molt agraïda a qui fa possible que les tingui!