dimecres, de maig 13, 2009

stardate: experiències

Mihaly Csikszentmihalyi és un catedràtic de neurociències de la universitat de stanford.

és hongarès d’origen i diu que el seu cognom es pronuncia igual que: chicks send me high.
(això no te res a veure amb res però m’ha fet gràcia).

es dedica a investigar la base i les aplicacions dels aspectes positius del pensament, com l’optimisme, la creativitat, la motivació intrínseca i la responsabilitat.

defineix una experiència òptima com un moment en el que tenim la sensació que tot depèn de nosaltres, que som amos del nostre destí.

per exemple:

la que viu un mariner quan subjecta una corda mentre el vaixell avança fulgurant.

la que sent un pintor quan els colors del seu quadre comencen a mostrar una tensió magnètica els uns amb els altres.

vivim una experiència òptima quan després d’haver-nos esforçat per aconseguir alguna cosa veiem que tot va tal com esperàvem.

en aquests moments pot semblar que inclús l’atzar estigui a la nostra disposició, per això ho defineix com tenir la sensació que tot depèn de nosaltres, que som amos del nostre destí.

aquesta definició avui m’inspira la definició d’una experiència pèssima. ja sé que el concepte és lleig, i fins i tot sona malament.

però així com he viscut moments en els que he tingut la sensació que tot depenia de mi, de que era la mestressa del meu destí, també n’he viscut d’altres en els que he tingut la sensació que res depèn de mi, que mai no he entès cap on m’empeny el destí.

hi ha dies que no entenc el perquè del meu passat, què no tinc clar que hi faig al present. res val la pena. res té sentit. ni el que faig ni el que he fet en el passat.


hi ha dies de tota manera. sort que d’aquests n’hi ha poquets.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

kikaaa!

penso que no val la pena pensar en el perquè del passat, simplement es el que ens ha tocat viure:)

un petoo
maria

Agnès S. ha dit...

Només cal mirar al teu entorn, i fer-te les mateixes preguntes però dirigint-les a altres vides d'altres persones...potser descobriràs en la teva coses molt interessants, positives,... i sobretot que ets important per altres.
Però sobretot, si estas en un d'aquests dies, pensa en tu, fes-te algún regalet, truca als amics,... (A vegades en dies així, no se'ns ocurreix!) ( Sobretot, si vas a la "pelu", i et vols canviar el color del cabell, deixa't aconsellar...hehehe!

Pais secret ha dit...

Kika, això mateix que expliques ho llegia ahir a la nit a "El silenci" de G.Hernàndez. I em va fer pensar. Igual que l´exemple del mariner, del pintor o del cuiner, penso que quan escrivim també sentim aquesta mena d´experiència i de responsabilitat.

Una altra cosa és el que ens depararà el destí o la sort.No crec que estigui a les nostres mans totalment, però si que ens hi hem d´esforçar agafant el nostre propi timó i mirar sempre endavant.
Ànims!

MARTELL DE REUS ha dit...

Estic totalment d'acord en què quan hom es sent amo del seu propi destí està en una situació personal òptima. Com a col·lectivitat si també fòssim amos del nostre destí com a poble de ben segur que seríem una comunitat molt més feliç.

kika ha dit...

maria, bona pensada! ho tindré en compte la propera vegada que m'agafi el mal rollo! :-)

Agnès, ai! però quan toca viure un dia d'aquests el meu cap no dóna per tant! més aviat em venen ganes d'amagar-me i que no em vegi ningú. encara que això del regalet o la perruqueria si que fa el seu efecte! :-)

Pais secret, de fet la idea em va venir de llegir-ho a 'el silenci', que per cert, en conjunt no em va agradar gaire, però hi ha bocinets que vaig trobar molt interessants.


Martell, molt ben pensada! ja tenim una altra raó per la independència... i no és que ens en faltin de raons! :-)

Jesús M. Tibau ha dit...

uns dies han de compensar els altres.
Ànims

kika ha dit...

si, sort que de moment aquests ja han `passat.
gràcies!

pere ha dit...

El destí, el destí... qui creu en el destí?
Vols dir que en darrer terme la gràcia de la vida no és creure que res no depèn de nosaltres i malgrat tot fer perquè vols fer?
Què fas en el present? Doncs alegrar-nos amb aquesta prosa fresca, potser badar davant del reflex sol que es mou a poc a poc pel terra de l'habitació, potser pensar que t'hauries d'atrevir més a parlar encara que els altres parlin més que tu, poitser enamorar-te d'un amor impossible o no... I el futur no és més que fragments de passat i de presents reals o imaginaris.
Ostres, kika, perdona, se me n'han anat els dits pel teclat en un excès de confiança que no té relació amb el que dius i ara no sabria com posar-me a parlar del que pensava mentre et llegia. M'aturo
bona nit.

kika ha dit...

ostres, pere, que bé que se te n'hagin anat els dits pel teclat :-)
m'ha agradat molt el que has escrit i ho he volgut llegir vàries vegades abans de respondre.
i tot llegint-te m'ha acabat de marxar la ressaca de mal rollo que em quedava :-)
ah! si que penso que la gràcia de la vida és creure que res no depèn de nosaltres
i aquest pensament ens hauria de portar a evitar dependències i condicionaments.
però en aquests dies tan 'especials' sembla que ho oblidi.
gràcies per recordar-m'ho a temps :-)