fa uns anys (bastants) una amiga em va insistir en que mirés la pel·lícula ‘cinema paradiso’. feia un temps que havia sortit i jo encara no l’havia vist. la raó era que no m’agradava el títol.
com que ella va insistir, hi va haver un moment en què li vaig fer cas. vaig llogar la pel·lícula i al cap d’un mica que la mirava em vaig posar a plorar. vaig seguir plorant molt fins que es va acabar, i vaig continuar plorant durant una estona bastant llarga després que s’acabés. em va agradar moltíssim. per a mi plorar mirant una pel·lícula és senyal de que m’agrada molt!
després me la vaig comprar, i l’he vist moltes vegades. cada vegada que l’he vist m’ha fet plorar. no tant com la primera vegada i potser cada vegada menys. també em vaig comprar el cd amb la banda sonora. i només sentir la musiqueta també em venen ganes de plorar.
la història d’un home que creix en l’ambient d’un poblet i un dia decideix marxar i inventar-se tota una nova vida. això va tenir un gran efecte en mi perquè m’hi sentia bastant emmirallada.
vaig créixer en un poblet, i des de jove vaig sentir la necessitat d’allunyar-me’n. ho vaig anar fent, pas per pas. i en cada pas sentia la por de deixar enrere el conegut i d’anar cap al desconegut.
vaig llogar la pel·lícula per primer cop en un moment una mica especial després d’haver donat un d’aquests passos.
havia aconseguit una beca per anar a estudiar ben lluny. durant el primer any vaig estar pensant que si no ho feia bé els que m’havien concedit la beca em vindrien a buscar i em farien tornar al poble. després d’acabar la setmana d’exàmens finals va ser quan vaig decidir veure ‘cinema paradiso’. suposo que en aquell moment em va ajudar a alliberar tota la tensió que havia estat acumulant durant tot l’any.
això explicaria la reacció que vaig tenir la primera vegada. va ser una situació molt especial.
i les reaccions similars que he tingut les altres vegades que l’he vist?
em sembla que no cal anar a l’altra punta del món (geogràficament) per allunyar-se del món conegut. la sensació d’allunyar-me de l’ambient on he crescut i de la por d’endinsar-me en ambients desconeguts l’he anat tenint molt sovint. per raons diverses: de feina, de relacions personals, ... sense haver de moure’m gaire geogràficament.
quan m’adono que em retorna la por perquè he de fer un altra d’aquest passos cap a un món incert, em venen ganes de tornar a veure ‘cinema paradiso’.
i avui és un d’aquests dies.
9 comentaris:
Jo vaig veure la película a la última sessió d'un cinema mític de Figueres, que després de més de 50 anys de fer feliç a molta gent seria enderrocat per un projecte urbanístic.
Vaig plorar moltíssim també!
I els petons perduts... genials...
M'agrada veure que el teu barem per saber quina pel·lícula és bona per a tu és el mateix que el meu: les llàgrimes. :) jo acostumo a fer-me alguna cosa als cabells per conjurar l'angoixa del canvi :) bona sort!
Una pel·lícula molt maca. Jo també sóc força ploranera i amb alguna peli em passa el mateix que a tu, però sense cap motiu lligat a la meva vida.
Molta sort, doncs, en aquest nou pas!
Kudifamily, això si que devia ser una experiència super emocionanat. quina bona pensada despedir un cinema amb aquesta pel·lícula!
Clidice, el pas cap al canvi ja fa dies que l'he donat, sense por i amb optimisme. la por em ve després de prendre la decisió, a l'hora de tirar endavant, ... suposo que si la tingués d'entrada no em mouria mai de lloc :-)
Rita, ara que ho dius, el que em passa és que sempre intento trobar una raó per tot... i suposo que hi deu haver vegades que ploro amb pel·lícules només perquè sí. però de totes maneres m'encanta quan em passa!
Les pelis que ens agraden sempre ens resituen i ens donen continuïtat. Sempre nostàlgies però sempre endavant.
pere, doncs jo em pensava que era al revés: quan una peli em resitua, em fa pensar, em fa sentir, és per això que m'agrada...
em sembla que les metàfores s'han tornat a trobar. suposo que ja ho tenen els blocs això :-)
L'escena final dels petons censurats és molt maca. Tendre, tendre...
Per tant hi ha possibles canvis a la teva vida?
Amí també em va agradar molt, però no m'hi puc sentir indentificada, ja que no he deixat ni un mes de visitar el meu poble. :)
Veí de dalt, i quin tip de plorar en aquella escena...
Agnès, ara per ara no hi ha cap gran canvi a la vista. dec ser d'efectes retardats, i necessito un temps per adonar-me'n dels merders en els que em poso :-)
Publica un comentari a l'entrada