“hauries de fer-te una assegurança de vida, perquè si un dia et mors ja tindrem prou pena per a més haver de pensar en pagar la teva hipoteca”
la primera vegada que m’ho van dir em va saber molt greu. vaig pensar que era una manera molt barroera i desagradable de pensar en els altres (en mi, en aquest cas). i vaig procurar no fer-ne cas. i encara ara, després de tenir molt temps per a pensar-hi no se m’acut cap resposta.
quan m’ho van dir per primera vegada, jo tenia una hipoteca i cap altre responsabilitat. en aquell moment pensava que m’era absolutament igual el que passés un cop jo no hi fos, sobretot en termes materials. de fet, la mort no és un tema que mai m’hagi preocupat gaire. sempre hi he pensat com un alliberament de moltes coses.
amb el temps he aconseguit alliberar-me de la hipoteca però he adquirit altres responsabilitats, que no són materials. i aquestes si que m’han fet pensar què passaria si jo no hi fos. he pensat en què podia fer per deixar-les cobertes en cas que jo falti, i he fet el que m’ha semblat que podia fer.
tot això ho he recordat ara perquè fa uns dies vaig tornar a sentir que em deien:
“hauries de fer-te una assegurança de vida, perquè si un dia et mors ja tindrem prou pena per a més haver de pensar en pagar la teva hipoteca”
aquest cop no em va sorprendre, però tampoc li vaig donar cap resposta.
em va fer pensar en tot el que havia canviat entre les dues vegades que he hagut de sentir aquest comentari.
el que trobo trist és pensar que tot aquest temps no ha estat gaire productiu per l’autor del comentari. encara no s’ha adonat de la impertinència que representa.
9 comentaris:
Uff, noia...
Segons qui sigui li pots dir que val més que tingui mig pis pagat que no res.
Bon diumenge!
Mira: en aquest món hi ha gent de moltes menes, però dins dels egoïstes hi han els radicalment egocèntrics. Incapaços de posar-se en el lloc dels altres, per propers que siguin, vull dir que fins hi tot tenint la mateixa cultura i valors semblants.
I tu, entre altres coses li has donat l'oportunitat que et digués això per segon cop, quan la majoria amb una vegada, n'haguessim tingut prou per ensenyar-li el camí cap a la merda.
(Amb perdó). Però és que a sobre, tenen sort amb la gent que els rodeja.
Jo crec que no has de patir, perquè hi ha qui no és capaç d'imaginar-se un desastre, no se'n fa la idea,i en defuig de pensar-hi, desviant el missatge.
Però quan passa alguna cosa, per sort, tothom és posa les piles.
No pateixis, no tothom és tant curt de gambals.
Rita, això és el primer pensament que em va venir al cap la primera vegada: però que volen? encara gràcies, no? però com ja he dit ho vaig deixar córrer, perquè era tant obvi que no valia la pena.
Anònim, sí, crec que és l'egocentrisme que fa que no posem gens d'antenció al que passa pel voltant, i en casos extrems, ens perdem les coses més obvies.
Agnès, no em fa patir gaire perquè jo tinc molta tendència (massa) a evitar dependre de ningú. Suposo que és un altre tipus de problema :-)
Sense coneixe'l m'imagino el retrat-robot de qui t'ha dit això: va vestit de negre, té un incipient gep a l'esquena i treballa de "cobrador dels morts" per la companyia "El Ocaso".
he, he, has vist moltes pel·lícules tu! :-)
Quin comentari de tan mal gust! S'ha d'evitar d'entrebancar-se dos cops amb aquest tipus de gent però a vegades és inevitable.
Es cert que pot resultar un comentari desagradable, pero la es un fet cert, i coi l'hipoteca també.
Gaia, crec que és millor deixar-ho passar... per poder continuar convivint sense més problemes dels que són realment inevitables.
Striper, i clarament cadascú escombra cap a casa seva. és el que hi ha!
Publica un comentari a l'entrada