stardate: mentides

quan t’adones que algú t’ha dit una mentida, com reacciones?

jo d’entrada m’enfado molt. i el primer que se m’acut és anar a trobar a la persona que m’ha mentit i parlar-li. preguntar-li perquè ho ha fet. això és la primera cosa que voldria fer, independentment de si la qüestió es refereix a alguna cosa que m’importa molt o no.

fer cas a aquests instints és el que he fet la major part de la meva vida. però ara ja no ho faig.

la part de l’enfado no me la sé estalviar encara. el que sí he après a fer es a no fer res fins que em passi l’enfado i hagi pensat bé què és el que vull fer. el pas de l’enfado a la reflexió, tal com està escrit aquí sembla fàcil, però en realitat és molt dur.

abans de fer res vull pensar en les raons que ha pogut tenir aquesta persona per mentir. que pot induir a una persona a mentir?

suposo que això sempre és difícil de respondre. i quan estic enfadada m’és especialment difícil posar-me al lloc dels altres. per això normalment no me’n surto per molt que m’hi capfiqui.

però al menys serveix per a donar-me temps i amb ell va passant l’enfado inicial. després d’un temps (hores, dies, a vegades setmanes!) penso que ja seria capaç de tenir una conversa tranquil·la. i penso en com hauria de ser aquesta conversa perquè fos positiva per totes dues parts.

el temps ajuda sobretot a treure importància a les coses, i això sempre és una cosa bona. i abans de que acabi de trobar la millor manera d’actuar, ja m’han passat les ganes de dir. penso que no val la pena treure el tema. que hi deu haver una bona raó, que potser jo no ho he entès, que potser no hi he pensat prou, o que potser no ho vull entendre. que potser tots som a vegades una mica així.

al final no faig ni dic res, però crec que no ho oblido. i això a la llarga no és del tot bo.