stardate: intencions

fa temps vaig veure una pel·lícula que em va agradar ‘before sunrise’: de Richard Linklater, rodada el 1995, amb Julie Delpy i Ethan Hawke, en castellà ‘antes del amanecer’. em va agradar tant que encara la recordo molt bé.

un noi i una noia es troben en un tren. quan el tren arriba a viena i s’han de separar decideixen passar junts les hores que ella ha d’esperar fins que marxi el seu tren. passen una nit passejant per viena i explicant-se la vida. hi ha un moment en que ella fa veure que truca a la seva millor amiga i li explica el que li ha estat passant en les últimes hores. com s’han conegut, què han fet i què està sentint.

em sembla una manera fantàstica de fer saber a una persona els sentiments que et provoca. trobo que comunicar els sentiments és bo en general per a tothom. un mateix se sent més bé i es poden evitar malentesos. i aquesta manera de fer-ho sembla especialment recomanada pels tímids. però clarament hi ha moltes altres maneres.

una vegada em van explicar que un home que estava molt penjat d’una dona va decidir explicar les seves penes a un amic seu, i es va posar a escriure-li un email.

feia servir un programa tipus eudora. aquests programes tenen en la memòria la llista d’adreces d’email que es fan servir normalment. cada adreça correspon a un nom diferent. per enviar un missatge a algú només cal que al lloc corresponent al destinatari s’hi escrigui el nom de la persona a qui es vol enviar el missatge, i el programa tot sol busca l’adreça i l’envia.

doncs bé, aquest home va escriure un missatge explicant al seu amic les emocions que estava vivint, tot el que sentia per aquella noia, els seus desitjos i les seves pors, les seves intencions i els seus recels, ... i va pensar que el títol del missatge no podia ser altre que el nom de la noia, ja que n’era la principal i única protagonista.

la qüestió és que amb els nervis va escriure el nom de la noia al costat d’on hi diu ‘destinatari’ i el nom del seu amic al costat d’on hi diu ‘assumpte’, és a dir, va posar els noms intercanviats de lloc. com que aquests programes amb el nom ja en tenen prou, quan ell va pitjar el botó d’enviar, el programa va enviar un missatge a l’adreça de la noia,i l’assumpte era l’amic de l’home que l’enviava.

així doncs, el missatge que anava dirigit al seu amic va fer cap a la safata d’entrada de la noia. ella el va llegir, i va pensar que era un missatge molt estrany, però va captar clarament la idea que se’n desprenia. i va decidir contestar-li amb un missatge on plantejava la seva confusió i les ganes d’aclarir-ho parlant-ne.

va ser només quan l’home va rebre la resposta de la noia que es va adonar del que havia passat.

el final de la història no el sé, però abans del final, es van trobar i van parlar del que sentien l’un per l’altre obertament. l’error ens les adreces els ho havia posat molt fàcil: s’havien obert de cop l’un a l’altre, encara que fos per un error.