divendres, de març 27, 2009

stardate: fills

en un comentari d’un post del blog bona nit i tapa't respecte a la decisió de tenir fills, el dan (del centpeus) va escriure:

“Ja veuràs. Li donaràs moltes voltes, t’ho pensaràs molt, tindràs dubtes... però el moment en que et posen el fill als braços, tot s’esvaeix i saps que per fi! has fet alguna cosa important de veritat a la vida”

em va agradar perquè em va semblar molt real la descripció de pensaments i sentiments que un o una ha tingut de veritat. o potser és clar que això només li pot passar a un home. potser per a les dones els pensaments i els sentiments respecte a tenir fills són diferents. no ho sé.

en qualsevol cas, tot i que em va agradar molt llegir-ho, no m’hi vaig sentir gens identificada.

la qüestió de tenir fills mai ha ocupat cap part important dels meus pensaments ni dels meus sentiments. no vol dir que no hi hagi pensat mai, però no hi he pensat gaire. tampoc mai he cregut tenir cap dubte al respecte. en el passat, sempre que havia sorgit el tema, havia decidit deixar-ho per més endavant. i ara, ja el dono per acabat.

clarament no dec tenir ni els pensaments ni els sentiments d’una dona típica. potser les dones típicament tampoc donen masses voltes a aquest tema, però tenen clar que de fills en volen.

i tampoc he viscut el moment en que et posen el fill als braços. l’emoció que interpreto que es desprèn del text penso que ha de venir de pensar que aquell fill l’has fet tu, i que té la teva sang i comparteix el teu adn.

aquí encara he de fer un esforç més gran per entendre-ho. després de rellegir aquestes línies ho he intentat, tot i preguntant-me si és per culpa de no haver-ho entès mai d’aquesta manera que no he sapigut resoldre bé el tema dels fills. però no m’he convençut.

no em puc creure que ara estaria millor del que estic si tingués fills que he fet jo. suposo que una altra vegada demostro que no tinc ni els pensaments ni els sentiments d’una dona típica, i potser ni d’un home típic!

està bé que no n’hi hagin gaires com jo, sinó malament aniríem! però hi ha d’haver gent per tot, no?

8 comentaris:

Joana ha dit...

Tampoc pasa res...
La meva filla tampoc en vol tenir i la respecto molt, ni que no ho comparteixo.
No se com et puc explicar què sents quan el veus, la primera eco, quan saps el sexe... no se, jo el que recordo més és que era un sac d'emocions, de sentiments i que bó i portar 4 cesarees, no ho canviaria per res.
Jo sí tenia clar que volia ser mare, i quin tipus de mare també!

Agnès S. ha dit...

Només fa dues o tres generacions enrera, no ser mare era molt fotut, perquè una dona no li era fàcil "creixer" d'altres maneres,i socialment calia justificar-ho, se la titllava de tieta soltera, dona extranya, o insana.
Els canvis han estat bons en aquest sentit.

kika ha dit...

Joana, crec que entenc aquest sentiment de voler ser mare, encara que a mi no m'ha sortit mai. em fas recordar que quan ma germana va tenir el primer embaràs em va enviar la eco per fax! estava tant emocionada que volia que tots ho compartíssim. i a mi m'emociona l'idea per empatia, però no em fa sentir ni enveja.


Agnès, tens raó, sort que al menys la societat s'ha tornat una mica més tolerant en aquest sentit.

MARTELL DE REUS ha dit...

Tal com va el món crec que és bo no contribuir a la seva superpoblació.

kika ha dit...

Martell, no crec que cap decisió meva hagués provocat cap superpoblació en cap lloc :-)
i com que com jo no en som gaires, el risc de superpoblació sempre hi serà.
de totes maneres, sí que sovint penso que tal com va el món, no val la pena fer el favor a ningú d'afegir-s'hi.
més val ajudar a anar tirant als que ja hi som!

Anna ha dit...

Aportar més canalla? Amb els que ja hi ha i no tenen ni pare ni mare, o els que tenen però no són dignes de ser-ho,o no tenen possibilitats...
El problema està amb el que costa adoptar.

kika ha dit...

Anna, comparteixo la teva primera reflexió. penso que hi ha molts nens i nenes que necessiten famílies que s'ocupin d'ells.
però vols dir que adoptar és tant costós? et refereixes a diners o a altres costos?

pel que he sentit fer una adopció internacional costa molts diners.
però, de fet, no cal anar gaire lluny per trobar nens i nenes que necessiten famílies. a catalunya mateix sempre n'hi ha molts, tants que a vegades diuen que no caben als centres d'acolliment.

hi ha maneres d'oferir famílies a nens i nenes que no en tenen que no costen diners. per exemple pels acolliments no s'ha de pagar res, i crec que les adopcions nacionals no són gaire cares.

de totes maneres, hi ha un cost que no es pot evitar, tan en els acolliments com en les adopcions: la paciència que s'ha de tenir primer amb l'administració i els tràmits burocràtics, i després en adaptar la pròpia vida a la nova situació familiar. això s'escriu depressa, però es llarg i costós de viure-ho.

de totes maneres, l'experiència em confirma que els beneficis d'aquesta inversió més que compensen tots els costos que en principi es puguin patir.

Anònim ha dit...

[url=http://www.blingforfun.com]hip hop jewelry[/url],[url=http://www.blingforfun.com/pendants/cat_9.html]hip hop pendants[/url],hip hop watches,[url=http://blingforfun.com/belts/cat_18.html]bling bling[/url] ,hip hop,[url=http://blingforfun.com/chains/cat_7.html]hip hop chains[/url],hip hop bling,[url=http://blingforfun.com/chains/cat_7.html]iced out chains[/url],[url=http://www.blingforfun.com/chains/cat_7.html]wholesale chains[/url]
hip hop jewelry
wholesale hip hop watches
hip hop rings