stardate: llàstima

acabo de llegir el llibre “la sang dels innocents” de julia navarro. sí, julia sense accent perquè és madrilenya. m’ha tingut enganxada, molt enganxada, durant els últims dies.

comença amb la història del setge dels càtars a montsegur i acaba amb un història molt actual. no és un recull de narracions, sinó una novel·la, i em sembla molt ben construïda.

és bastant llarga i hi ha diversos protagonistes. de bons i de dolents. totes les idees, tan les dels bons com les dels dolents m’han semblat molt convincents... menys una!

explica les creences dels càtars i les seves raons de manera molt clara. també justifica les raons dels que els perseguien però potser de manera menys compromesa.

explica les vivències dels jueus durant la segona guerra mundial molt emotivament, i també raona la posició dels nazis però no tan d’aprop.

en general trobo que convencen les explicacions tant dels punts de vista de l’església, com de la ciència. m’ha agradat.

potser passa una mica massa per sobre del problema basc, i força una mica el protagonisme d’espanya en les qüestions internacionals que relata.

però, el que he trobat pitjor de tot, i el que m’ha fet escriure aquest post és el següent:

hi ha un moment en què un dels protagonistes, el que considero el millor dels protagonistes, el de ment més oberta, explica com ha descobert la condició de nazis dels membres d’una certa família. i una de les raons que dóna és que critiquen la dominació francesa sobre llenguadoc i són partidaris de la independència d’occitània.

el fet que consideri aquest argument com a raó de pès per a acusar algú de seguidor de hitler ha fet que acabés el llibre amb mal gust de boca, i amb una opinió no gaire favorable sobre l’autora. i és que per algun lloc s’havia de notar que era espanyola!

tanmateix, si no hagués estat per això potser no n’hauria ni parlat!