dijous, de desembre 11, 2008

stardate: impaciència

ahir vaig decidir que avui havia de tenir un log perquè és dia de nombre senar. i que seria sobre la impaciència.

vaig començar a pensar-hi i no se m’acudia res. vaig posar-me a escriure pensant que així potser em vindria la inspiració perquè com deia Picasso “la inspiració t’ha de trobar treballant”. vaig escriure vàries idees, coses inconnexes, pensant que després seria capaç de fer-ne un puzle. però no me’n vaig sortir.

tenia altres coses a fer però em vaig trobar atrapada en el pensament de que volia un post sobre la impaciència per avui. semblava que no podia pensar en res més. el cap se me n’anava sol cap a aquest pensament. i com que altres vegades en poc temps se m’ha acudit una idea i he escrit un log, estava convençuda de que aquesta vegada també podia ser així. només calia dedicar-hi una mica de temps i de seguida el tindria.

va arribar la hora de sopar i encara no tenia res, ni tan sols una idea que m’agradés. després de sopar m’hi vaig tornar a posar, i res... no aconseguia ni pensar ni escriure res que valgués la pena.

vaig decidir que potser si em relaxava una mica em vindrien les idees. a vegades és tot just quan em poso la llit i estic a punt d’adormir-me que veig clar què vull dir i com ho vull dir, i m’he d’aixecar corrent per a apuntar-m’ho abans que se m’oblidi. doncs ahir me’n vaig anar al llit i res...

aquest matí m’he despertat pensant en el log, i sabent que seguia sense idees. en la rutina del matí m’he adonat que anava més ràpid del normal, i que fallava en coses que normalment faig amb els ulls tancats, i que seguia obsessionada pensant en possibles idees per escriure al log.

finalment, quan he sortit al carrer m’he trobat corrent sense cap raó aparent, i pensant en el log. m’he aturat i m’he adonat de perquè ho feia això. he decidit que no n’escriuria cap de log sobre la impaciència, i he continuat caminant lentament.

així he pogut aturar l’espiral que em tenia atrapada, i aleshores m’ha arribat la inspiració i he pogut començar a escriure.

he descobert que la paciència, la qualitat del qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda, és una gran i valuosa qualitat.

2 comentaris:

MARTELL DE REUS ha dit...

Suportar amb calma una cosa que tarda no sempre es una gran i valuosa qualitat i sinó que ho preguntin als catalans.

Agnès Setrill. ha dit...

Pels impacients,el millor es adonar-se a temps que un es posa nerviós,avans que s'hi posi molt, i un truc molt bo i simple es, dedicar-te a una altra cosa, mentre s'espera, dins la possibilitat del lloc i moment.
Per la gent que es posa molt nerviosa, a vegades ni així es poden concentrar en una altra cosa ...és un problema i poden acabar encomenant l'estat nerviós a qui ténen a la vóra.