stardate: els plaers d’una truita d’espàrrecs

buscant espàrrecs. caminant a poc a poc per la vora dels marges. fixant la vista com si fessis un sudoku. el temps s’atura. el món desapareix. només la recerca del proper espàrrec. i quan el trobes, l’agafes i segueixes. buscant amb la vista esparregueres. descobrint palets negres, ben drets. quan arribes al final pots recomençar. segur que te n’has deixat pel camí. no pots estar mai segur d’haver fet net.

netejant espàrrecs. quan ets ja a casa t’hi poses i comences a recordar d’on venen. records de l’estona que has passat fixada en la seva recerca. records de la passejada, el sol, l’aire, el silenci, la tranquil·litat, la despreocupació de tota la resta.

coent espàrrecs. quan els poses a la paella i comences a sentir l’olor que fan. més forta que mai. olor de bosc, de verd, de tranquil·litat. vas remenant perquè no es cremin i vas olorant, destijant que el moment duri. aquí però el temps no es pot aturar sinó es cremarien.

menjant la truita. aquest plaer ja no cal explicar-lo.

avui amb la jèssica hem decidit que a la propera a més a més de posar-hi una mica d’all hi posarem també una mica de pernil salat. a veure què tal.

caldrà tornar aviat a la recerca d’espàrrecs per desvetllar el misteri!

stardate: bany

hauries de treure’t la banyera i posar-te un plat de dutxa.

aquest consell me l’han dit i repetit moltes vegades i mai no n’he fet cas. és cert que no la faig servir quasi be mai la banyera com a tal. però no és mai del tot, és quasi mai. i aquest quasi encara que petit en el temps és important.

no sóc gaire acuàtica, però algunes vegades em ve molt de gust posar-me a la banyera, amb aigua ben calenta, i estar-m’hi una estona. passa molt poc sovint, però no vull deixar que sigui possible.

avui ha estat un dia d’aquests en el que les ganes i les possibilitats s’han conjuntat.

després d’una primera part de vacances d’anar bastant de bòlid, finalment he tingut una estona per a mi. una tarda sencera! l’he començat a aprofitar omplint la banyera. i després de posar el blog al dia espero seguir aprofitant-la.

stardate: coincidències

fa uns dies quan el pere de saragatona parlava de dies estranys a mi també em van començar a passar coses estranyes. aquell dia mig ho vam comentar. llavors va ser una casualitat meva aillada que va coincidir en el temps amb una casualitat viscuda pel pere.

el dia que el pere va escriure aquell apunt era el vint de març, dia que va començar la primavera. quan les coses extranyes van començar a passar va coincidir amb l’inici de la primavera.

aquest inici de primavera tinc la sensació de viure en un cicle. tinc la sensació que alguns esdeveniments que van passar fa anys, sempre al començament de la primavera, aquest any es tornen a donar també al començament de la primavera.

com en aquella pel·lícula del dia de la marmota (‘atrapado en el tiempo’). allí un periodista es trobava revivint vàries vegades el mateix dia. tot se li repetia exactament igual menys la seva percepció de què el que anava vivint ja ho havia viscut.

de fet allò passava quan intentàven preveure quin dia començaria la primavera, i a mi em passa quan comença la primavera. una altra coincidència!

en l’últim apunt que he escrit, ja dins la primavera, criticava les persones que davant d’una pregunta fàcil, tipus ‘vols?,’ donàven respostes llarguíssimes. i insistia amb lo fàcil que és dir sí o no. doncs bé, el mateix dia que publicava aquest apunt em van preguntar ‘vols?.’

d’entrada vaig començar a donar una resposta que no era ni sí ni no. llavors vaig pensar en el post que acabava d’escriure. quan me’n vaig adonar vaig dir que no ho podia respondre perquè no ho sabia, ja que m’havia agafat per sorpresa i no ho tenia pensat.

pressionada per haver escrit aquest post, i també perquè el meu interlocutor va ser bastant insistent, aviat vaig decidir donar-li una resposta. la veritat és que després de decidir em vaig quedar molt descansada i per això agraeixo tant l’haver escrit el post com la seva insistència.

stardate: excuses

- vols o no vols?

- què vol dir voler?

en aquest punt no sé què contestar. em fa enfadar que persones que normalment demostren molta educació i alts nivells d’intel·ligència arribin a fer aquestes preguntes. la meva resposta espontània en aquest punt no l’escric perquè no m’agrada. potser el que hauria d’haver dit és:

- voler és un verb. vol dir tenir la intenció determinada d’obtenir alguna cosa, o tenir la intenció determinada de procurar alguna cosa (diccionari de l’iec). segurament és la primera paraula que entenen els nens petits, perquè és molt important per tothom i des de sempre. i tinc la impressió que el seu significat no s’oblida amb el pas del temps.

fer servir aquesta resposta elaborada en temps de calma mental no serviria de res. perquè això tothom ja ho sap. la conversa hauria seguit pel mateix camí.

- voler ja voldria però ... és que la vida és molt difícil, i ...

no puc escriure la continuació perquè no la recordo. segurament perquè arribats a aquest punt ja no l’escoltava. aquestes divagacions em treuen de pollaguera. no hi puc fer més.

la pregunta inicial és fàcil. només s’ha de dir sí o no. no calen més explicacions.

es pot tenir en compte que potser la pregunta arriba de sorpresa a qui l’escolta. en aquest cas podria ser que de fet no sap si vol o no perquè encara no ho ha decidit. llavors la resposta educada és: no ho sé. i una opció no tan educada és no contestar.

per tant, els significats de les paraules no fan falta i les explicacions si no s’ha donat cap resposta tampoc. són només excuses que es fan servir per evitar dir ‘no vull.’ mira que és fàcil de dir.

stardate: l’ex

fa uns dies em va visitar un ex. va ser una visita agradable. vam poder parlar com feia molt temps que no ho feiem. ens vam explicar les vides presents i també vam parlar una mica del passat. de coses que ara semblen molt llunyanes. vaig pensar que semblen tan llunyanes que ja quasi és com si no haguessin estat mai. potser en part és per culpa de la meva mala memòria. i en altra part deu ser per culpa del meu mal cor. em passa una mica com amb la cançó dels estopa

on hi ha aquell trosset que m’agrada tant:

dicen que el tiempo,

y el olvido,

son como hermanos gemelos,

que vas echando de más,

lo que un día echaste de menos

l’ex em va portar un regal de part de la seva dona. un ambientador pel cotxe.

"vaig topar amb el meu ex, vaig posar marxa enrera i vaig tornar-hi a topar." una bona pensada per un regal. una recomanació divertida, però no gens pràctica!

després alguns amics em van dir que trobaven estrany que tingués cap relació amb un ex. ‘els ex els vaig deixar de veure el dia que van esdevenir ex.’ potser és una bona idea. jo no ho he sabut fer encara. els arrossego indefinidament. com la pedra.

stardate: la pedra

fa un temps, anant per la muntanya, vaig fixar-me en una pedra. era petita, ovalada, blanca, amb molts forateds. em va agradar i me la vaig posar a la butxaca.

des d’aleshores que va de butxaca en butxaca. sempre la porto al damunt, a la butxaca de la jaqueta. mentre camino poso la mà a la butxaca i jugo amb ella. a vegades la trec i la faig voltar per les mans, de l’una a l’altra.

ara ja està una mica bruta de tant toquejar-la. a vegades penso que l’hauria de llençar. (o potser fotre-la al cap d’algú ... no, no, no)

perquè en el fons, què carai faig jo amb una pedra a la butxaca? qui hi ha que vagi pel món amb una pedra a la butxaca?

quan hi penso, me la miro, ... però no m’acabo de decidir. la torno a desar a la butxaca.

em fa pensar en tantes altres coses que potser convindria que llencés i no em decideixo a fer-ho: coses, feines, relacions, ...

la pedra existeix. la seva història és verdadera. i també és una metàfora per tantes altres coses.

stardate: els meus ídols

quan necessitava saber moltes coses del món i no en sabia gaires ell va ser el meu ídol. l’escoltava i mai en tenia prou del que m’explicava. encara que a vegades no l’entenia, sempre creia en el que deia. vaig seguir les seves indicacions, i em van portar a seguir els seus passos. i els seus passos em van portar molt lluny en molts sentits.

el vaig tenir com a referència durant molts temps. sempre pensant que ell representava més del que jo mai podria assolir. sempre creient que ell tenia al seu abast les veritats que jo buscava.

quan després d’un temps vaig anar a trobar-lo per explicar-li el que jo havia assolit, em va renyar. va despreciar tot el que jo havia fet i em va fer sentir molt malament. la seva opinió tenia molt valor per mi. i la seva crítica em fa fer malbé l’autoestima.

tot i que jo no volia altra cosa que ser aprop seu, vaig pensar que seria millor allunyar-me’n. perquè mai el podria considerar com un igual. tenia massa força sobre mi.

amb els pas del temps ens vam seguir trobant per diverses raons. a vegades ens vam buscar i a vegades ens vam evitar. a vegades ens vam enaltir, a vegades ens vam criticar. vaig aconseguir tenir la sensació de que el podia tractar com un igual. vaig estar contenta a l’adonar-me que ja no em feien por les seves crítiques. que de fet les podia contestar totes, i algunes no les acceptava i punt.

ara ja fa un temps que ha deixat de ser el meu ídol. és com si després de molts anys de mirar-me’l sempre molt d’aprop, de posar molta atenció al que deia, d’investigar en detall totes les seves explicacions, hagués arribat al fons dels seus arguments i hagués descobert que allí no hi havia cap criteri que em pogués convèncer.

fa temps que considero que el que em diu ja no val la pena, no em fa cap servei. jo tinc els meus propis criteris. els seus consells els trobo desafortunats. els seus objectius criticables. les seves estratègies inapropiades.

ara quan el veig em venen al cap moments del passat. l’efecte que els seus consells han tingut a la meva vida. i això encara ho agraeixo. com pot ser que un dia fos tan important per mi i acabi sent-ho tan poc?

de fet, aquesta història s’ha repetit en cada un dels ídols que he tingut: el primer, el segon, el tercer, ... tots. però cada cop la història passa més depressa. com més gran em faig menys tardo en destronar els meus ídols!