stardate: il·lusions i decepcions

les relacions entre les persones canvien amb el temps. les persones canviem amb el temps. i això fa que les relacions també canviin.

quan una relació amb una persona t’interessa hi poses esforç i ganes en fer-la prosperar. quan no és el cas, deixes de pensar-hi i no et fa res si acaba desapareixent.

m’agrada pensar en una relació entre dues persones com una escultura de vidre molt fràgil que l’aguanten quatre mans.

quan la relació t’interessa fas que aquesta escultura vagi agafant formes cada cop més formidables. com que és una obra teva la cuides, n’estàs orgullosa, i t’agrada veure-la créixer i fer-se més i més bella.

però quan falta alguna de les quatre mans que l’aguanten, l’escultura cau i es trenca en mil bocins. i això representa una pèrdua que és més gran com més gran havia estat l’esforç i les ganes que havies posat en fer-la.

el dia que t’adones que falta una mà que l’aguanti, sents la trencadissa.

de fet no ha passat res. tot eren imaginacions.

stardate: objectius

fa uns dies el mon ens feia endevinar qui era una senyora que tenia tantíssims càrrecs. i es preguntava com podia ser que una senyora amb tants càrrecs pogués complir bé amb tots.

a mi em costa d’entendre perquè una persona ha de voler complicar-se tant la vida. no sé quina gràcia hi deuen trobar en acumular tanta responsabilitat. no ho entenc.

però n’hi ha de gent així. molta. ha de ser gent que té un objectiu molt clar a la vida. i l’acumulació de responsabilitats els deu servir per aconseguir aquest objectiu.

tinc un amic que té dues feines a temps complert. o sigui que cobra vint-i-quatre sous mensuals a l’any, més pagues extres. cada feina la fa en un país diferent. cada setmana agafa avions d’anada i tornada per a complir amb totes dues feines. em diu que ho fa pels diners. en comptes de guanyar molts diners amb una de les feines en guanya el doble.

em sembla molt trist tenir com a únic objectiu a la vida els diners. potser els diners no són l’únic objectiu de la gent que acumular càrrecs. a més a més dels diners, s’hi guanyen altres coses: reconeixement professional, poder, ... segurament s’hi deuen poder guanyar més coses, però no se me n’acud cap més.

i és que no em preocupen gaire totes aquestes coses perquè el meu objectiu és poder començar el dia pensant: avui el temps és meu. no dec res a ningú. puc fer el que vulgui.

si això ho puc fer de tant en tant ja en tinc prou. i com més sovint millor.

stardate: un mal dia

quan em vaig aixecar d’alguna manera ja vaig notar que seria un mal dia.

encara que de bon matí tot era normal. no passava res especial. només tenia la sensació que seria un mal dia. però aviat em vaig adonar de que les coses realment no anàven bé.

a la feina, el que havia de fer sola no em sortia. era un desastre. només aconseguia desfer la feina que havia fet amb anterioritat. del que havia de fer amb altres, tampoc me’n sortia. era com si tingués el cap en un altre lloc. inclús vaig aconseguir que alguna persona s’enfadés amb mi.

i el que no era feina tampoc anava bé. no aconseguia connectar amb ningú. encara que m’hi esforcés no me’n sortia. i a més tenia la sensació que ningú volia connectar amb mi.

fa uns dies el blog de l’oikia parlava de l’a-patheia, la sim-patheia i l’em-patheia.

deia l’a-patheia és com ara l’apatia però en positiu: saber prendre distància de les coses que passen. la sim-patheia la traduia com a simpatia: compartir amb els altres el que està passant. l’em-patheia és l’empatia: comprendre el que passa als altres posant-te a la seva pell.

aquest dia jo tenia la sensació de que feia el que podia per a sentir simpatia, però no funcionava. i quan vaig començar a notar que la cosa anava malament, vaig fer un gran esforç per a sentir empatia. però tampoc va funcionar. ja donant-me per vençuda, vaig decidir que només podia provar de sentir-me millor desconnectant de tot: amb l’apatia presa en el bon sentit. però ni així vaig aconseguir cap millora. l’únic que desitjava era deixar d’existir.

i és que hi ha dies que més valdria que passessin de llarg.

stardate: s'està bé

avui per primera vegada des de fa més de dues setmanes, no m'ha fet mal el peu quan m'he aixecat. això vol dir que anem bé. que finalment anem bé.

aquest cop ha costat. de fet ja se sap que cada vegada costa més. amb els anys res funciona com abans. tot s'alenteix i mentre no s'aturi rai!

encara hi tinc una bona crosta, però ara ja tot és crosta. no queda cap trocet tendre. de fet això és el que deu fer ja no em faci gens de mal, ni quan el moc.

avui és el primer dia en més de dues setmanes que puc pujar i baixar escales sense anar coixa, ni fer saltirons, i sense que em faci gens de mal el peu.

això sí, encara porto esclops. no m'atreveixo a posar-me sabates tapades del darrera encara.

però aviat estaré a punt per a tornar a posar-me les botes.

s'està tan bé quan s'està bé!

stardate: pressumpció d'innocència?

revisant els extractes de la targeta de crèdit m'adono de que m'han carregat la mateixa cosa dues vegades. els dos càrrecs estan junts, l'un darrera de l'altre. són de la mateixa botiga. del mateix dia. i les quantitats són exactament les mateixes.

vaig al banc i els ho explico.

si sóc pressumptament innocent aleshores m'han de deslliurar del càrrec, és a dir, m'haurien d'abonar el que m'han carregat de més a més. després investigar que ha passat, i fer pagar a qui correspongui.

si sóc pressumptament culpable, aleshores m'han de mantenir el càrrec. després investigar que ha passat i només quan es demostri que hi ha hagut un error o una negligència per part de la botiga tornar-me els diners.

com que:

el banc i jo ja fa molts anys que ens coneixem

hem tingut experiències molt íntimes, com ara una hipoteca

mai els he deixat de pagar res

sempre m'han cobrat les comissions que han volgut

...

diria que em coneixen prou bé com per a poder pensar que no els estic enganyant.

resposta del banc: prenc nota de la incidència. ara demanarem tots els rebuts i quan ho tinguem tot veurem quantes signatures teves ens envien. si només ens n'envien una segurament voldrà dir que tu tens la raó. sinó, ja ho veurem.

o sigui, que tot i la nostra llarga i íntima relació, em consideren pressumptament culpable!

stardate: els panellets de la trini

després de llegir el post de la trini i de veure les fotos que hi va posar, no vaig tenir cap dubte de que els seus panellets eren insuperables!

i em van venir moltes ganes de tornar-ne a fer.

temps enrera, pels voltants de tot sants, organizava una trobada amb amics i la canalla dels amics per fer panellets. era una tarda intensa. la canalla s’ho passava d’allò més bé fent panellets de totes les formes que se’ls acudien. la cuina acabava feta un desastre. la pasta del panellet s’escampava per tot arreu.

després ho vam deixar de fer. la canalla és va fer gran i ja no hi tenia tan interés. i jo vaig descobrir que el perill dels panellets és que després de fer-los te’ls menges!

aquest any la trini em va fer repensar en la possibilitat de fer-ne. i per uns moments vaig estar temptada. però vaig recapacitar, pensant en el perill, i vaig decidir deixar-ho per un altre any.

vaig anar de visita a casa d’uns amics, sabent que tenien plans de fer panellets. jo tenia la idea de marxar abans per no interrompre els seus plans. però quan va arribar el moment no vaig saber marxar. em vaig quedar enganxada a la massa dels panellets, intentant enganxar-hi uns pinyons que es ressistien com a dimonis.

va ser una tarda molt divertida. la companyia excel·lent, tothom capficat amb la feina. i com a conversa de fons: els panellets de la trini.

que si la trini la massa la fa així. de moniato no n’hi posa. que si ella hi posa aigua. la trini diu que s’ha de deixar reposar. que si en comptes de boletes es fan xurros. que si les boletes de la trini devien ser mes petites. quants en sortiran? la trini diu que de cada quilo en surten cinquanta. i com diu que s’hi han d’enganxar els pinyons? doncs a mi així no em funciona. però així és com ho diu la trini.

va ser molt divertit. suposo que a la trini li devien xiular les orelles. a nosaltres ens va passar la tarda molt dolçament.

stardate: setmanes

a mi m'agraden les agendes que s'organitzen per setmanes. durant tota la setmana vaig mirant i vaig fent. i quan arriba el divendres giro full, i miro que tal ho tinc la semana següent.

hi trobo senyalades les cites que han estat convocades amb antelació. tant si es tracta de reunions de la feina, com trobades amb amics, com cites amb metges, reunions o cites de l'escola, etc... també hi trobo les dates límit per coses diverses que hauria de fer.

així em faig una idea de com serà la setmana. quanta feina tindré i quin temps em quedarà lliure. i llavors, abans de que sigui massa tard, miro de encabir-hi les altres coses que vull fer.

penso quin dia anirà bé per anar a comprar, quin dia podré dedicar més temps a fer deures amb la jèssica, quin dia podria quedar amb amics, anar al cine, etc...

la majoria de setmanes és molt fàcil. però a vegades, si hi ha algun viatge pel mig, he de pensar una mica més com fer-ho cabre tot. en general no costa. el més important és assegurar-me de que queda un forat per tot allò que vull fer.

penso que si no sóc capaç de fer les coses que vull fer, perquè gasto tot el temps fent altres coses, aleshores tot el meu esforç en allò que faig no val la pena. per què hauria de veure com passa el temps limitat de la meva vida sense fer el que de veritat tinc ganes de fer? això no ho vull de cap manera. si fos així res valdria la pena.

és clar que hi ha vegades que totes les coses que m'agradaria fer no caben en el temps que tinc. això em fa una mica de ràbia. llavors he de triar. i trio assegurant-me que el que em fa més il·lusió no es queda per fer.

normalment, les coses que es queden per fer perquè no caben en els forats de l'agenda, són coses que em fan menys il·lusió que les que he triat. i si per alguna raó una setmana l’agenda està tan plena que hi ha una cosa que em fa moltíssima il·lusió i no hi ha manera d'encabir-la, aleshores me l'apunto directament per la setmana següent, abans de que aquella part de l'agenda es comenci a omplir amb altres coses.

tot això a mi em sembla extremadament normal i lògic. jo no crec que sigui una obsessionada de l'ordre. crec que aquesta manera de funcionar em va molt bé: és fàcil i efectiva.

per això quan sento algú que diu ‘no tinc temps’ no puc fer altra cosa que pensar que en realitat no en deu tenir gaires ganes. és clar que hi ha alguns moments especials en què passen coses puntuals que ens poden posar l’agenda a punt de reventar. però en el dia a dia normal, no ens hauríem de permetre no tenir temps per a les coses que de veritat ens venen de gust.

avui quan he fullejat el plan de la setmana que ve he tingut una sorpresa molt agradable. el proper divendres aniré a rebre un massatge que les meves germanes van regalar-me pel meu aniversari. ja era hora que arribés el dia. fa tant temps que ho vaig apuntar que quasi be ho havia oblidat. em fa molta il·lusió.