stardate: futbol

vaig passar un temps patint partits semanals de futbol camp. la jèssica era petita però volia jugar a futbol. com que no hi havia prou nenes per fer un equip jugava en un equip de nens: masclistes i maleducats com la majoria dels seus pares i entrenadors. em posava de mal humor que a ella només la deixessin jugar uns pocs minuts cada partit. m’irritava veure que els seus companys no li passessin la pilota. em desconcertava la passió per la competitivitat que vivien els pares.

tot i que ella volia contiuar, al cap d’un temps vaig decidir acabar amb l’experiment i començar-ne un altre. la vaig convèncer de què jugar a futbol sala era molt millor. a l’equip de futbol sala només hi havia nens. ella era l’única nena. però eren nens que anàven amb ella a classe. vaig pensar que això potser els faria tenir una mica més de respecte per ella. l’entrenador em va assegurar que pretenien ser com una escola de futbol. als partits tots els nens jugaven més o menys el mateix temps. els pares semblaven més normals.

amb el temps la cosa va anar canviant. es van anar tornant a poc a poc més competitius. fins que ara fa un any, com que tenien més nens del compte, van decidir deixar fora de l’equip els que l’entrenador considerava que en sabien menys. i la jèssica va ser una dels escollits. vaig considerar que això era un gran injustícia pels nens, i em vaig alinear amb els pares que es queixaven. vaig escriure cartes de denuncia al club, a l’alcalde i al regidor d’esports. vaig aconseguir que molta gent em conegués però res més.

aquest any la jèssica ha decidit afegir-se a un equip de futbol sala de nenes. són més grans que ella, però almenys pot jugar. i vès per on, després del primer partit de la temporada em trobo un entrada al blog del club que diu:

“Debut a la lliga amb victòria de les nostres. Els dos gols han estat de Jèssica, una de les incorporacions de l'equip, que prové de les categories inferiors del club i que té molt futur, ja que és cadet de primer any.”

stardate: no cal, gràcies

una mare amb un nadó em pregunta: vols agafar-lo?

li contesto: no cal, gràcies.

llavors, em diu: estira els braços.

i em posa el nadó als braços.

què he de fer?

si insisteixo que no el vull, la mare s’ho pot prendre com una ofensa. i de fet a mi no em costa gens estalviar-li-ho. perquè no és que hi tingui res en contra i no em suposa cap esforç, ni cap pena fer-ho. només és que no em cal, no em fa cap gràcia especial. de fet, em fa una mica de peresa per allò de que si no ho saps fer hi has de posar molta atenció per a fer-ho bé.

la mare fa una oferta, no una demanda. presuposa que m’agradarà tenir el nen als braços. ho presuposa perquè a ella li agrada, i pensa que a tothom li ha d’agradar. però, si li he dit que no ho vull, la mare hauria d’entendre-ho i acceptar-ho.

la veritat és que aquest tema no dóna per un post. potser perquè no té gaire trascendència. però en aquest cas el faig servir com una metàfora d’un altre fet que m’ha passat recentment.

em fan una proposta, i jo responc: no cal, gràcies. i llavors em diuen: és igual, comptem igualment amb tu.

què de fer?

emprenyar-me i insistir en dir que no? baixar del burro i dir: bé, si insistiu hi estic d’acord?

la veritat és que tinc un email pendent de contestar respecte això des de fa dies. i abans de que faci quinze dies l’he de contestar. no per reciprocitat, ja que qui me l’envia no fa servir la regla dels quinze dies, ni molt menys. però el contestarè per respecte.

el contestaré, però encara no sé que diré.

stardate: tot nou

fa uns dies em va arribar un ordinador nou. i el mateix dia em va arribar la connexió d’adsl.

des d’aquell dia m’ha canviat la vida.

quan l’engego ja no em cal anar a rentar els plats, o a fer qualsevol altra cosa per evitar posar-me nerviosa fins que la maquineta ha acabat de posar en marxa tot el que li fa falta per funcionar. ara l’engego, i al cap de no res ja està tot apunt!

quan vull connectar-me a l’internet, ja no cal el ceremonial de clicar al programa que l’obre, i posar la contrasenya, i esperar que es posi a punt. de fet, des del moment que l’ordinador va, la connexió va.

quan obro un programa, al moment se m’omple la pantalla amb el que vull veure.

ara puc escoltar la música que ofereixen els blogs, puc veure els vídeos, fins i tot les fotos, per què abans hi havia vegades que no acabaven de sortir mai.

quan escric comentaris i els envio, al moment rebo un missatge dient que ja s’ha desat. abans hi havia vegades que perdia la paciència abans i al final ja no sabia si es desarien o no.

ja no he de passar estona mirant una pantalla petitíssima. de fet, he posat unes fonts grosses en tots els programes que faig servir. perquè ara hi cap tot aquí.

ara m’adono del que em va fer perdre la meva tossuderia!

stardate: inicis

em sembla que tens una adreça de correu errònia.

perdona

...

mmmmm en alguna llista s’han equivocat de nom.

ostres, em sap greu.

...

ho he tornat a rebre jo.

perdona’m de nou!

...

hola, un altre cop m’has escrit a mi i no a qui tocava. per mi no és un problema, però hauries d’assegurar-te de què ho rep qui ho ha de rebre. salutacions

perdona’m, perdona’m ... es que sense recordar el teu cas he fet servir la llista de correus vella. em sap molt greu

un dia prendrem un cafè? :-)

t’he buscat a la web i acabo de descubrir que ets català! més disculpes per ni tan sols imaginar-m’ho!

he he. jo fa una estona he descobert que ets catalana i en què treballes. i té gràcia perquè tinc un blog on fa un parell de dies he estat criticant la teva feina! (les meves disculpes). salut

doncs jo fa una estona he llegit un bocí del teu bloc... sobretot aquest post ... i em sembla que si et pago el cafè que et dec et faré un favor molt gran... a tu i a la meva feina :-)

vaja. aquest cafè guanya interès per moments! :-D

...

demà seré per bcn, i he pensat que potser t'aniria be prendre aquest cafè que et dec... i si no ja buscarem més opcions més endavant

serà un plaer! on vols que quedem?

...

ja fa un any que vam fer tenir el primer cara a cara: vam fer el primer cafè i vam posar els primers punts sobre les is.

desprès hem fet molts més cafès i hem posat molts més punts sobre les is.

i espero que encara fem molts més cafès i que seguim trobant moltes is sense punt!

va ser l’inici d’una bona amistat, i també part important de la meva prehistòria com a blogaire.

stardate: botes

fa molt temps em vaig comprar unes botes de caminar. eren tan còmodes. era com si anès descalça. me les possava sempre.

amb el temps, i amb les caminades les ungles dels dits dels peus se’m van anar fent malbé.

va arribar un moment que després de cada caminada em feien molt mal els dits dels peus.

llavors els experts em van dir que era perquè les botes eren massa petites. que segurament necessitava un número més.

vaig decidir comprar-me unes botes noves, d’un número més. el dependent molt amable també era del mateix parer: les botes s’han de portar un número més grans del que toca.

les vaig triar una mica ‘cantones’ de color però eren comodíssimes. tot i ser grans tenia la sensació de que se m’ajustaven perfectament als peus.

llavors vaig fer un gran error: vaig oblidar les botes noves fins el dia que tocava anar d’excursió.

al començar a caminar notava que una de les botes ballava una mica. no la devia haver lligat prou apretada. abans de mitja excursió ja tenia una ampolla gegant.

vaig mirar de tapar-ho i protegir-ho. i em vaig lligar la bota ben fort.

per voluntat del destí, aquell dia vaig fer l’excursió més llarga de la meva vida. i no només perquè a mi m’ho semblés degut al mal que em feia el peu! sinó perquè vam acabar fent més quilòmetres que mai.

quan vaig arribar a casa, al treurem els mitjons em va seguir tot... estalvio els detalls aquí. només diré que l’endemà no em podia calçar.

entenc que vaig cometre un gran error, i pel mal que em vaig fer espero recordar-ho tota la vida i que no em torni a passar.

ara bé, quin es el secret de les botes?

han de ser prou llargues com perquè no et facin malbé les ungles dels dits dels peus: un número més, d’acord.

però també han de ser prou petites com perquè no et ballin i et facin ampolles al darrera ...

com ho faig això? dos parells de mitjons?

hi ha algún secret que se m’escapa?

stardate: reis i taules

1.

una vegada un col·lega em va convidar a sopar a casa seva. em va dir que feia un sopar per a un grup de gent de la feina i que una que havia d’anar-hi sola finalment no hi podia anar. em convidava a mi perquè hi anés sola, ja que a la taula li quedava un lloc.

com que l’estil de l’home en qüestió ja el coneixia, em vaig imaginar una casa de super luxe, amb un menjador molt elegant, amb una taula molt ben posada, on no hi faltava res i tot era simètric. és clar que si hi faltava una persona o hi anava una persona de més ja no seria el mateix.

em va fer pensar en una visita que fa anys vaig fer al palau reial, a madrid, on hi havia un gran menjador amb la taula parada, a punt pel reis i els seus convidats.

sort que tenia alguna altra cosa a fer i vaig poder dir que no hi podia anar sent veritat. no sé que hauria passat si no hagués tingut un altre compromís. i tampoc sé si hi va anar algú altre al meu lloc. segur.

2.

algunes vegades he coincidit a la taula amb gent de món. vull dir gent que en deu saber de qüestions d’etiqueta. perquè he notat que les parelles s’asseuen separades. de fet quan arriba aquell moment en que tothom ha d’agafar un lloc a la taula, ells busquen llocs separats.

d’una banda em sembla una bona idea. se suposa que les parelles es veuen sovint, i tenen moltes ocasions de parlar-se. i les que es s’entenen una mica potser fins i tot saben el que pensa l’altre de moltes qüestions. per tant, quan estan amb gent diferent, si s’asseuen separats tenen més ocasió de conèixer gent diferent i sentir opinions diverses.

per altra banda em va fer pensar en les fotos dels àpats dels reis que surten a la tele o a les revistes. sembla que hi ha un protocol pel qual la reina seu amb el home que visita i el rei amb la dona, i no sé quantes combinacions més. però no seuen junts.

3.

als dinars familiars de casa, sembla que sigui una norma que les parelles s’han d’asseure juntes. bé, això quan anem de restaurant. a casa, cadascú té el seu lloc. de fet tampoc canviaria gaire l’ambient si ens barregessim ja que tots ens coneixem prou (massa?).

però és clar, com que jo no tinc parella sempre em toca seure al lloc que queda buit quan ja tothom ha triat. d’aquesta manera podem complir sempre la regla de que les parelles seuen juntes.

menys, quan m’avanço i vaig a seure amb els nens, els meus reis!

stardate: el diari

al lloc on compro el diari, de bon matí a vegades hi ha un noi jove i altres vegades una noia jove. sempre fan cara de son. no diuen res. agafen els diners i prou.

quan hi vaig una mica més tard a vegades hi ha una senyora gran i altres vegades hi ha un senyor gran.

el senyor gran és molt amable. sempre té alguna cosa per dir. de fet és amable inclús quan te’l trobes pel carrer: sempre saluda i diu alguna cosa.

la senyora gran no és gens amable. sempre fa cara d’enfadada. no respon ni al bon dia. i si li demanes qualsevol cosa, encara que sigui només el canvi, fa cara de que l’has molestat.

m’han dit que són germans. deuen ser dels que no s’assemblen gens.

l’altre dia quan anava a buscar el diari em vaig adonar que amb les monedes que portava no en tenia prou, i el bitllet més petit que portava era de vint euros. abans d’arribar a la botiga ja vaig fer una predicció del que passaria.

hi havia la senyora gran. li vaig dir que em sabia molt greu no portar res més petit però que li podia donar els deu cèntims. ella va remugar amb molta mala cara queixant-se de tota la gent que anava a comprar sense canvi. fins aquí res de nou.

i seguint amb la seva mala cara i to de veu habitual em va dir: ‘em sap greu però no tinc cap bitllet de cinc i t’hauré de donar el canvi en monedes’

quina cosa més estranya sentir dir ‘em sap greu’ d’aquella manera. perquè literalment ho va dir. encara que pels sons que feia ningú ho hagués pensat que amb aquelles paraules s'estava disculpant.

és ben bé que cadascú està fet a la seva manera. i que res és el que sembla.