dijous, de desembre 29, 2016

stardate: les belles imatges




la meva primera aproximació a simone de beauvoir i m'he quedat bocabadada. és una novel·la interessantíssima. escrita en els anys seixanta encara és molt viva. en vull més!

Socialistes o capitalistes, a tots els països l'home es troba esclafat per la tècnica, alienat pel seu treball, encadenat, embrutit. Tot el mal ve d'haver multiplicat les seves necessitats en lloc de contenir-les com calia; en compte de perseguir una abundància que no existeix i que potser no existirà mai, hauria d'hagut d'acontentar-se ambbun mínim vital, com encara fan certes comunitats molt pobres -a Sardenya, s grècia, per exemple- on les tècniques no han penetrat i que el diner no ha corromput. Allí la gent coneix un benestar auster perquè certs valors han estat preservats, uns valors realment humans, de dignitat, de fraternitat, de generositat, que donen a la vida un gust únic. Mentre continuem creant noves necessitats, veurem multiplicades les frustracions. Quan començà la decadència? El dia que vam preferir la ciència a la saviesa, la utilitat a la bellesa. Amb el Renaixement, el racionalisme, el capitalisme, el cientificisme. Admetem-ho. Però ara que hem arribat on som, què farem? Provar de ressuscitar en nosaltres, entorn de l'home, la saviesa i el gust per la bellesa. Només una revolució moral, i no pas social ni política, ni tècnica, ens conduiria novament a la veritat perduda. Si més no cadascú pot operar pel seu compte aquesta conversió: aleshores un accedeix a la joia, a despit d'aquest món d'absurditat i de desordre que ens encercla.


- Voleu que us digui perquè tots aquests senyors tan ben educats es converteixen en bèsties quan porten el cotxe?
- Per què?
- Perquè són bèsties.

Veiem les Actualités, les fotos de Match, i les anem oblidant, les unes darrere les altres. Quan les tornem a veure totes plegades, restem una mica sorpresos. Cadàvers sagnants de blancs i de negres, autocars trabucats al fons d'un barranc, vint-i-cinc infants assassinats, d'altres destrossats, incendis, carcasses d'avions estavellats, cent deu passatgers morts d'un cop, ciclons, inundacions, països enters devastats, pobles en flames, motins racials, guerres locals, desfilades de refugiats espaordits. Era tan lúgubre, que al capdavall un tenia gairebé ganes de riure. Cal remarcar que assistim a totes aquestes catàstrofes confortablement instal·lats al nostre ambient familiar, i no és pas veritat que el món exterior hi faci intrusió: només percebem imatges netament reflectides a la petita pantalla i que no tenen llur pes de realitat.




1 comentari:

rits ha dit...

Caram, doncs aquest anirà a una llista que no para de crèixer i no disminueix.