divendres, de maig 13, 2016

stardate: l'integrista reticent





el vaig veure a la llibreria i em va cridar l'atenció. em van venir ganes de llegir-lo de seguida. em va enganxar des del començament. m'ha encantat!

Princeton em va fer la sensació que la meva vida era un pel·lícula en la qual jo era el protagonista i on tot era possible. "Tinc accés a aquest campus tan bonic," pensava, "a professors que són gegants en els seus camps i a companys d'estudis que són els futurs filòsofs reis."

Se'm van presentar un seguit de possibles alternatives: podia apartar els ulls de cop, i amb això demostraria no només que l'havia estat mirant sinó que a més a més m'incomodava la seva nuesa; podia, després d'una pausa breu, desviar la mirada com aquell qui res, com si veure-li els pits hagués sigut la cosa més natural del món; podia continuar mirant, comunicant d'aquesta manera la meva admiració pel que ella em mostrava; o podia, amb una referència literària oportuna, fer-li notar que hi havia un passatge al Palomar en què es descrivia perfectament quin era el meu dilema.

Perquè vaig créixer a l'altra banda. M'he passat mitja  vida fora la botiga de caramels i mirant cap a dins.

Però en aquell moment els meus pensaments no van ser per a les víctimes de l'atac --la mort a la televisió em commou més quan és ficció i passa a personatges amb qui he construït una relació al llarg d'uns quants episodis--, no, vaig quedar absort pel simbolisme de tot plegat, pel fet que algú hagués fet agenollar, de manera tan visible, els Estats Units.

"Les ruïnes proclamen que l'edifici era bell"

Cap comentari: